L’empremta del procés

El raig de llum de l’independentisme va deixar la vida pública de Catalunya en una semifoscor ambigua, clapada de frustracions i arbitrarietats. ERC i Junts, dos partits motors del procés, segueixen amb la tàctica de fer com si no hagués passat res, amb l’objectiu d’arribar a l’Ajuntament de Barcelona gràcies al vot dels qui enyoren el pujolisme més possibilista. Però potser el PSC té l’alcaldia més a mà, precisament pel clivellament del bloc nacionalista i el balanç tan precari d’Ada Colau. El PSC solapa dues tàctiques, la de Pedro Sánchez i la de Salvador Illa, amb la intenció de ser de nou la llanxa de desembarcament de l’empresariat afí a Madrid encara que a la llarga podria ocórrer que el PSC tingui Barcelona i el PSOE acabi quedant-se sense la Moncloa. A vegades, un canvi de barret en baixar del tren és suficient per a un electorat fart de perdre el temps i a qui, sobretot, li interessa més el que li diuen que passarà que saber per què ha passat el que ha passat.

A Barcelona, com a part d’un diagnòstic més general però sobretot per la política d’Ada Colau de canviar-ho tot perquè sí, la crisi d’autoritat és ostentosa. Aquesta és la inquietud dels ciutadans que busquen una alternativa prou articulada que doni per fet que les ciutats s’enfonsen sense la llei i l’ordre. Consideren que Barcelona és una ciutat bilingüe i que es poden usar millor els diners públics fins i tot gastant menys. Sospiten que l’identitarisme perjudica el pluralisme crític. Voldrien immigració amb papers i respecte a la propietat.

Pujolisme

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Per a qui consideri el procés com una fractura d’alt preu, en comptar els vots del pròxim diumenge la pregunta prioritària no és si en conjunt surt guanyant el PSOE o el PP. A Catalunya l’indicatiu serà la potència municipal que guanyi o perdi l’independentisme, encara que es presenti amb el barret canviat. La imatge dels alcaldes independentistes brandant la vara a l’escalinata del parlament autonòmic va tenir molt de pes en els dies previs a la declaració unilateral d’independència. Hi ha un bon grapat d’ajuntaments que continuen negant l’Estat. A Barcelona, tant a l’Ajuntament com a la Diputació, la possibilitat de recaure en l’error secessionista seria un factor encara més regressiu. La circumstància de la guerra entre Junts i ERC no és un consol. Però sempre queda la Diputació de Barcelona per a fer pactes de naturalesa dissimulada, en els quals el PSC també ha usat el ‘fast track’, de la mateixa manera que ha estat present en el desgovern municipal d’Ada Colau.

És una hipòtesi suculenta: ERC disposa de la Generalitat mentre que Junts dona l’alcaldia al PSC i es queda amb la Diputació per a reconstruir el que es diu l’espai del pujolisme, com aquella teoria sobre l’electricitat cerebral que galvanitzava un cos mort. En realitat, són partitures amb músiques d’un altre temps. El nou Pujol que reactualitzi aquest espai, si això és possible, està ara mateix provant el teclat del seu primer videojoc. El trepig del procés ha anat més enllà de l’estacada. No incentiva que l’estabilitat institucional tan sols sigui una nostàlgia.