Donald Trump no perdona
Donem tan poca importància a tot allò que tingui a veure amb la religió o la moral humana que aviat hem oblidat que Trump no perdona els seus enemics. Ho va proclamar al funeral de Charlie Kirk després que la seva vídua, Erika, digués que perdonava l’assassí. Ni el fet que Trump digui coses enormes sovint no excusa que les oblidem. És part d’una època d’oblits, de grans indignacions que aviat acaben a les golfes, època d’onades d’emocionalisme que duren menys que la cançó de l’estiu.
El perdó ens arrecera de l’odi i la venjança. Un Trump venjatiu ens ve a dir que el perdó és una debilitat quan en realitat és una fortalesa humana. Pau, pietat, perdó va demanar un polític davant del terrible fracàs que representava la Guerra Civil espanyola, a la qual havia contribuït. Perdonar els nostres deutors ha estat un fonament de la nostra supervivència com a éssers humans, com sap la vídua de Charlie Kirk. No sembla que hi hagi res d’humà que pugui fer perdre el son a Trump, ni que l’aguaitin aquells malsons tan negres que tenia Lincoln durant la guerra civil.
Fins i tot per part d’algú tan tortuós com Trump negar el perdó és un postulat atroç, superior a l’improperi més indigne de qualsevol altre president dels Estats Units. Té un punt de primitivisme de nen malcriat però sobretot fa la impressió que per a Trump tots som els seus enemics, un dia o un altre. Ha estirat la cadena i la facultat humana del perdó ha marxat per l’embornal entre titulars sensacionalistes, núvols negres d’X, tertúlies incendiàries i rialles de Putin al Kremlin.
Seria nefast que aquestes baixeses de Trump esborressin de la memòria europea el rèdit històric de l’aliança amb l’Amèrica del Nord. Això van ser la Primera Guerra Mundial i la Segona, el pla Marshall, la defensa de la llibertat a la Guerra Freda, el pont aeri per alimentar Berlín, la permanència fundacional dels Estats Units a l’OTAN o aconseguir que, amb el risc de la destrucció mútua assegurada (MAD), la pau fos impossible i la guerra improbable, com va dir Aron.
Ara mateix, es podria establir un paral·lelisme entre les amenaces de Putin i el desplegament de míssils el 1977 quan la Unió Soviètica va disposar en bateria els seus nous míssils SS-20, amb els caps nuclears amenaçant Europa. Aleshores també hi va haver mobilitzacions pacifistes a tota l’Europa lliure, més aviat inconscients que el perill no provenia de l’Oest sinó de l’Est. Si Trump fomenta antiamericanisme és d’una altra fibra, encara que se sumi al distanciament entre Europa i els Estats Units, també atiat des de la xarxa social del trumpisme.
És una desproporció ridiculitzar l’afany de la Unió Europea per evitar lesions més grans en l’aqüeducte transatlàntic. Quan Trump actua d’esquena al Departament d’Estat i al Pentàgon, convé recordar que la paciència és una virtut de la diplomàcia clàssica que gairebé sempre ha donat bons resultats. També hem de perdonar els que no saben què es fan.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
