En absència de violència

Sense tenir en compte que la prudència acostuma a ser bona consellera, algú de l’equip de Pedro Rollán –senador del Partit Popular, membre del Comitè de Direcció del partit i vicesecretari de Polítiques Municipals– o potser ell mateix, o qui sap si algun dels cuiners de ‘talking points’ de Génova, va pensar que era brillant afirmar que els fonaments de la llei de vivenda «s’aixequen sobre les cendres del centre comercial Hipercor, amb 21 morts, quatre d’ells nens». Vet aquí un bon patapam al ‘sanchisme’. Sens dubte, Isabel Díaz Ayuso en deu estar orgullosa.

És curiós el fenomen del PP amb ETA. Sent com és el partit que més sol referir-se a les víctimes del terrorisme etarra, a la necessitat de reparar el dolor que van patir i d’honrar-les, també és la formació del panorama polític nacional –almenys fins a l’aparició de Vox– que banalitza aquest dolor de manera més contumaç. Des de les acusacions –reafirmades aquesta setmana al Congrés– a José Luis Rodríguez Zapatero de trair els morts per encarrilar i culminar el procés que va acabar amb la derrota de la banda terrorista, el PP no només veu etarres a tot arreu, sinó que massa sovint implica les víctimes amb assumptes que no tenen res a veure amb el terrorisme. Per exemple, la llei de vivenda. Sembla estrany que barrejar el dolor de les víctimes amb la regulació del mercat de lloguer sigui una manera d’honrar-ne la memòria i reconèixer-ne el dolor.

No ho és. Les víctimes han sigut per a la dreta espanyola una manera de combat polític des de fa temps. Aclaparar el PSOE amb la bandera de la defensa de l’honor de les víctimes dona rèdits electorals a la dreta, de la mateixa manera que també és rendible atiar l’anticatalanisme i la por de l’esquerra ‘bolivariana’. Més encara quan el PP ha deixat de ser la casa comuna de la dreta i ara combat acarnissadament amb Vox a diverses zones frontereres, com la batalla entre Ghana i el Brasil als taulers clàssics del Risk. La dreta espanyola no inventa res nou, que allò de ‘rojos i separatistes’ ja té uns anyets i una eficàcia provada.

Una dècada després de la dissolució d’ETA, l’actitud de la dreta espanyola –i d’una part considerable de l’electorat i l’opinió pública i publicada– amb el món nacionalista i independentista basc és més dura que en els anys de plom. Llavors, es repetia el mantra que en absència de violència es podia parlar de tot, i que per tant l’independentisme basc havia de deposar les armes i emprendre el camí de la política institucional. Això és el que fa Bildu, partit legal i legítim segons la llei espanyola, aprofitant el joc de majories al Congrés.

Socis il·legítims

Però avui, en absència de violència, no es pot parlar de tot. L’explicació profunda no és (només) la idea uniforme i uniformitzadora d’Espanya d’una part molt important de la dreta i l’extrema dreta, sinó el càlcul fred del tauler del Risk polític espanyol. Quan s’afirmava que en absència de violència es podia parlar de tot, a Espanya hi predominava el bipartidisme. Les majories absolutes no eren impossibles, i quan no s’assolien, les negociacions amb els nacionalistes bascos i catalans obeïen a la lògica del peix al cove.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Avui, el tauler és molt més divers i polaritzat, i tan important és per als dos partits grans vèncer l’adversari com reduir o eliminar-ne els possibles aliats. Aquesta és una de les claus del concepte de ‘sanchisme’: Pedro Sánchez és culpable de governar amb socis il·legítims (rojos, separatistes, bolivarians, terroristes, independentistes) i també ho és del fet que el PP es vegi obligat a governar amb l’extrema dreta. El cordó sanitari, per als altres. Sánchez, en resum, és culpable de governar.

Des d’un punt de vista ètic és repulsiva la presència d’etarres amb crims de sang en les llistes electorals, tot i que hagin complert la sentència. Des del punt de vista legal, avui, no hi ha cap inconvenient. Però l’assumpte, més enllà d’estratègies electorals, no va de les víctimes, d’ETA ni dels fonaments de la llei de vivenda. Va de la concepció patrimonial del poder de la dreta espanyola.