Recordar el pàrquing del Bonaire

Aquells dies hi va haver més notícies falses: muntatges en vídeo de les visites dels Reis i de Pedro Sánchez a la zona zero, falses notícies sobre un telèfon 112 alternatiu, suposades multes a voluntaris que no van existir mai o rumors que un túnel a Alfafar i Benetússer era atapeït de cadàvers. El cicle de vida d’una notícia falsa comença sempre amb algú que la publica per primera vegada: la zona zero de la infàmia digital en una tragèdia de la magnitud indescriptible de la dana. Pot ser per error, per vanitat, per notorietat, per protagonisme, per càlcul polític o per simple maldat; hi ha de tot. Cal que després algú, molta gent, ho difongui, hi doni crèdit, ho converteixi en realitat. Molta gent ho va fer aquells dies. Alguns eren bots, molts eren ciutadans, d’altres eren periodistes, fins i tot polítics, gent que hauria de tenir més sentit comú. De nou, per motius que van des de la notorietat fins a la simple maldat, passant pel càlcul de beneficis a costa del dolor de milers de persones, ja sigui en forma de rèdits polítics, de seguidors o d’agenda.

Un any després convé no oblidar els qui van publicar i van redifondre fotografies escabroses –algunes de creades amb IA–, moltes falses, sota el reclam de "totes les fotos de la dana a València que els mitjans no volen que vegis". Els qui van manipular la indignació popular per motius polítics. Els qui van entorpir les tasques de rescat i ajuda difonent números falsos o informacions errònies sobre voluntaris o sobre el repartiment de menjar, aigua i altres materials de primera necessitat. Els qui es van gravar davant del pàrquing del Bonaire i van afirmar que fonts de tota solvència auguraven l’horror. Aquells qui van apujar el ràting d’audiència, qui van fer publicitat dels seus patrocinadors enmig del fang, qui van practicar el turisme de catàstrofe per immortalitzar-se en selfies i reels.

Notícies relacionades

L’excés pot ser perjudicial

¿Revenja?¿Casualitat?

El cicle de la tragèdia s’ha carregat, com era previsible, els polítics, o almenys alguns. És injust, com sol passar, generalitzar. El brutal impacte inicial, la solidaritat amb les víctimes, el dolor i el dol, la indignació i la recerca de culpables han deixat molt malparats Carlos Mazón i, en segons quines bombolles d’atenció, el Govern central. En el cas de Mazón, ha sigut la tasca periodística i la indignació ciutadana posterior les que l’han posat en la situació insostenible que es va expressar en tota la cruesa durant el funeral d’Estat. En el cas del Govern central, tot i que també té algunes explicacions per donar sobre què es va fer abans, durant i després de la tragèdia, sovint són les notícies falses amplificades i repetides en l’agra carn d’olla política del que Albert Sáez en diu el potaje madrileño les que dominen la conversa. No és pas una diferència fútil. Suspèn sense pal·liatius –aquí sense distincions– la política com a conversa pública, incapaç d’evitar la temptació de rabejar-se en el fang. L’antipolítica és una de les vencedores de la tragèdia de la dana.

Però, estadísticament, alguns dels milers de ciutadans que, amb raó, clamen contra els polítics i els seus jocs, en el seu moment van difondre les notícies falses, que tant contribueixen a enfangar la conversa pública. Als polítics, sobretot als responsables de la gestió, cal exigir-los eficàcia i responsabilitat. Però els ciutadans també haurien d’exercir aquesta responsabilitat en l’esfera comunicativa, en què les xarxes socials els han donat els mitjans per participar i ells, en canvi, refusen assumir les conseqüències dels seus actes.