La història d’un amo

Em vaig comprar ‘Dolores Claiborne’, de Stephen King, alhora que ‘El joc de Gerald’, ‘Un saco de huesos’, ‘L’atrapasomnis’ i ‘Las cuatro después de medianoche’, tots de segona mà. No sé quina cosa em va entrar de sobte amb Stephen King la setmana passada. Quan vaig trobar el moment idoni, els vaig anar obrint un per un, per llegir com començaven, a qui els dedicava l’autor, quines cites d’altres autors contenien al principi. En fi, el que fas amb un llibre quan el compres i no penses llegir-lo encara. A l’arribar el torn de ‘Dolores Claiborne’, en una edició de Cercle de Lectors de l’any 94, em vaig trobar un parell de targetes record d’una primera comunió entre les seves pàgines. En una apareixia el dibuix d’un nen subjectant un calze, i a l’altra hi havia el Parenostre imprès. En totes dues es recollia el nom del nen que feia la comunió, la parròquia del País Basc en la qual va tenir lloc la cerimònia i la data: juny del 96. 

Em vaig llegir les dues pàgines de la novel·la entre les quals hi havia les targetes, en les quals Dolores Claiborne presta testimoni davant diversos agents de policia de l’illa de Little Tall i li diu a una d’ells: «Si necessites que parli més alt, o més a poc a poc, només has de dir-m’ho. No siguis tímida amb mi. Vull que agafis paraula per paraula, començant per això: fa vint-i-nou anys, quan el senyor Bissette, ara cap de la policia, encara anava a primer curs i se li enganxaven els pantalons, jo vaig matar el meu marit, Joe St. George». Em va semblar molt propi de Stephen King aquell moment. No només semblant confessió al principi de la novel·la, sinó que just haurien anat a donar a aquest paràgraf les targetes de la comunió d’un nen innocent.

Notícies relacionades

Escriptor pobre, escriptor ric: l’eterna batalla pels ‘royalties’

¿I si poguessis jugar a ser escriptor en un ‘survival horror’?

No vaig saber resistir-me a escriure el seu nom a Google. La recerca em va conduir a Infojobs, on vaig saber que aquell xaval té ara 36 anys, i que va estudiar electricitat i electrònica, i és operador de transpaleta, de carretons i plataformes elevadores, així com de ponts de grues. Després vaig anar a Facebook i vaig descobrir que a més té dues filles i que li encanta viatjar: ha sigut a Nova York, Viena, Roma, San Francisco, Rio de Janeiro, Londres, Florència... En cinc minuts, vaig saber més d’ell que d’alguns cosins amb qui no em parlo.

Intercanvis

Vaig poder haver-lo deixat allà, i posar-me amb la novel·la, però ni això vaig saber fer: vaig haver d’escriure-li per Messenger per preguntar-li si li agradaria recuperar les targetes. Jo no tinc les meves, i me n’alegro per això, però potser ell desitjaria recuperar-les, tot i que fos per treure-les de la circulació. De seguida em va respondre: sí, les volia, gràcies. Només li vaig demanar que, a canvi, m’expliqués com havien pogut acabar a les meves mans, perdudes en un llibre de Stephen King. Només se li va acudir que, en els molts intercanvis de llibres que ell i els seus germans feien entre ells, algun, al cap dels anys, hagués venut un lot, en el qual just es va colar ‘Dolores Claiborne’ i a dins les targetes. Fos el que fos, de vegades el llibres acaben per explicar-nos la seva història i sense voler la història de l’amo.