Viatge de plaer
Creuers de luxe
Patagonia, partiendo de Punta Arenas, los cruceros Australis navegan entre glaciares, fiordos y pingüinos
Els creuers de luxe, sense treure que puguin acabar bé, remeten a un món una mica grotesc, i de vegades fins i tot patètic. Quan em pregunto qui s’apunta a un molest viatge de plaer amb barco, fins i tot envoltat de luxes, penso sempre en una de les meves escenes favorites d’El triangle de la tristesa, meravellosa pel·lícula del cineasta suec Ruben Östlund sobre el culte disparatat als diners. Dos dels protagonistes, Carl i Yaya, sopen una de les nits amb l’enigmàtic matrimoni que formen Clementine i Winston. Quan li pregunten a Winston com es guanyen la vida, explica que té un negoci familiar consistent a fabricar productes d’enginyeria de precisió. "¿Quins productes?", vol saber un dels protagonistes. "Productes que s’utilitzen per preservar la democràcia a tot el món", assenyala Winston, molt genèricament. Però la seva companyia aquella nit insisteix a saber-ne més, i no té cap altra sortida que aclarir que el seu producte estrella "és la granada de mà".
La lucidesa d’Östlund per ordir caricatures gairebé es queda petita. No obstant, al costat de la de David Foster Wallace, que el 1996 va publicar a la revista Harper’s un reportatge a partir de la seva experiència a bord de l’embarcació de luxe Zenith, que es va acabar convertint en un retrat mordaç del que algunes persones entenen per felicitat i lluïment, i fins a quin punt pot causar horror una societat pensada per resultar idíl·lica. Durant sis nits, de manera voluntària i retribuïda, Foster Wallace va viatjar a bord d’un barco de 47.255 tones a través del Carib. "L’embarcació estava tan neta i blanca que semblava que l’haguessin bullit. El color blau de les Antilles occidentals varia entre el blau de manta infantil i el blau fluorescent; el mateix que el cel. Les temperatures eren uterines. El sol semblava establert per endavant per a la nostra comoditat", va escriure. Però, com sovint passa, aquella perfecció deixava molt a desitjar. De fet, parlar sobre nàusees i vòmits, parlar de patiment generalitzat quan s’estaven menjant plats elaboradíssims i dignes de tot un gurmet, va resultar molt habitual.
Malgrat tot, l’escriptor no va deixar luxe per provar, tot i que la seva personalitat mai incorreria en alguna cosa així: el ball, les safates de fruita, les excursions guiades, el tir al plat, les piscines, la biblioteca sense llibres, el caviar... L’oferta de plaers semblava infinita, i allà Wallace va incloure "les bones maneres de la tripulació, exasperants i en el fons un frau". Tot això el va empènyer a concloure que certes variants del luxe eren un malson que convidava a saltar per la borda i morir. "M’he sentit tan deprimit com no em sentia des de la pubertat i he omplert tres quaderns Mead intentant esbrinar si era per culpa de la Resta o Meva". Naturalment, una majoria de viatgers no compartiria aquesta passió gustosa per suïcidar-se. Estaven massa ocupats per advertir el malson del creuer de luxe. No en va, com ja es vaticinava al fullet, el turista aconsegueix fer "una cosa que vostè no havia aconseguit en molt, molt temps: absolutament res"..
