El món del llibre
Escriptor pobre, escriptor ric: l’eterna batalla pels ‘royalties’
¿Vols saber quants llibres has venut?
Tots els detalls de la coronació de Carles III d’Anglaterra
Carles III, davant el repte d’atraure les minories ètniques distanciades de la monarquia
El 1981 l’escriptora Joyce Carol Oates estava a punt de publicar la seva novel·la ‘Bellefleur’, a 16,95 dòlars l’exemplar. El seu editor li va proposar un tracte: cobrar una mica menys d’avanç perquè la novel·la, de 600 pàgines, pogués ser més assequible (12,95 dòlars), imprimir més còpies i gastar més diners en promoció i publicitat. Oates ho va acceptar i aquell estiu la novel·la es va convertir en un ‘bestseller’. Mai sabrem què hauria passat si Oates s’hagués negat a rebaixar la seva part. Per sort, la fórmula de l’èxit literari continua sent un misteri.
El que no és cap misteri és que els escriptors cobren poc: una desena part del que paguem per un llibre. Un 30% del preu se l’emporta l’editor que ha apostat per l’autor i que s’arrisca que el llibre arribi a vendre’s o no. Un altre 30% anirà al distribuïdor i un tercer 30% se’l queda el llibreter. Tan sols el 10% correspon a l’autor i en cas que aquest tingui agent, s’emportaria un 1% del total. La novetat, tal com explica Anna Abella, és que a partir d’ara i per primera vegada a Espanya, les llibreries facilitaran la xifra de vendes perquè els escriptors puguin saber quant ha venut la seva novel·la. Fins ara no tenien accés a aquesta informació i era l’editorial, l’encarregada de pagar-los la seva petita part del pastís, la que els informava dels seus èxits.
L’anècdota d’Oates està extreta d’un article de ‘The New York Times’ de fa 40 anys, però la qüestió de la precarietat i la batalla pels ‘royalties’ és tan antiga com el món del llibre. Tant als Estats Units i Anglaterra, on no existeix el preu fix, com aquí. Segons l’Associació Col·legial d’Escriptors d’Espanya (ACE), el 2019 el 77,2% dels escriptors van tenir ingressos inferiors a mil euros anuals per drets d’autor.
Sobre la pèrdua de poder adquisitiu es queixava també Antony Beevor el 2018. A Anglaterra, alertava l’autor de Stalingrad, els ingressos dels escriptors professionals havien baixat un 42% des del 2005. El mateix any, un estudi de l’Authors Guild dels EUA xifrava l’ingrés mitjà dels que es dediquen a escriure en 20.300 dòlars, menys de la meitat del salari mitjà anual. El mateix Stephen King (un dels pocs escriptors rics) va testificar fa sis mesos contra l’editorial que publica part de la seva obra, Simon & Schuster, en un judici per evitar la fusió amb el gegant Bertelsmann, que li hauria donat al conglomerat resultant un control gairebé total sobre els avenços del mercat literari nord-americà. La tendència sembla clara: els grups editorials es fan més grans i rics; els escriptors, no.
A Espanya, un dels conflictes més sonats entre editorial i autor va ser el que va separar els camins d’Anagrama i Javier Marías. El divorci va arribar després que l’escriptor madrileny vengués centenars de milers d’exemplars de ‘Corazón tan blanco’ a Alemanya, on el gran popa de la crítica alemanya el va qualificar com una obra mestra en el programa de televisió ‘Das Literarische Quartett’, després de la qual cosa «el disciplinat lector alemany es va precipitar cap a les llibreries», recordava Jorge Herralde en les seves memòries ‘Un día en la vida de un editor’. Tres anys després, Marías va fitxar per Alfaguara.
És cert que de tot l’entramat, l’escriptor és el que menys diners arrisca comparat amb l’editorial i la llibreria, a qui ningú assegura les vendes ni recuperar la inversió. Però l’escriptor continua sent la base de la piràmide, la raó de ser de tot. Que no tingués fins ara un accés mínimament transparent al que ha venut la seva obra no parla gaire bé d’un sector que ha vist els últims anys com s’abaratien alguns dels seus costos (com la impressió digital), una cosa que no ha fet moure ni un mil·límetre els marges. Ara s’obre un capítol nou per als escriptors. No es faran rics, però pot ser que sí una mica menys pobres.
