No estalviar detalls
En un d’aquests àpats en què d’entrada no saps amb qui et posaran, i des d’una hora abans reses perquè no et toqui al costat un imbècil o un pesat, em van asseure amb Lois Caeiro, exdirector del diari El Progreso. Vaig tenir moltíssima sort. En un moment donat, la nostra conversa es va desviar cap a l’últim llibre que havíem llegit. Lois va esmentar Kolhoz, d’Emmanuel Carrère. Tant li va agradar que, per criticar-li alguna cosa, va comentar que "Hi ha coses que de vegades no és necessari explicar". A mi em va semblar que no explicar, quan ets escriptor, es torna dificilíssim; i de vegades gravíssim. Gairebé es tracta d’un mal menor. Agradi o no, forma part de la naturalesa de l’escriptor desafiar la mesura. El mateix Carrère admet que "la presència d’un escriptor a la família, llevat que escrigui novel·les fantàstiques, és una font de problemes", una manera de suavitzar el que el premi Nobel Czeslaw Milosz expressava de forma més contundent: "quan en una família neix un escriptor, aquesta família està acabada".
La vida de l’escriptor –incloent intimitats, secrets o misèries familiars– representa una font d’alimentació irrenunciable, tot i que després estigui a les seves mans decidir si aquests detalls personals es dilueixen als seus llibres fins a semblar episodis de la vida d’altres, ficticis o no, o si cauen tal qual en una pàgina. Si no expliques les coses és com si no haguessin passat, o com si només passessin una vegada i després caiguessin al buit per sempre, sense possibilitat de ser rescatades. Un dia abandones l’afany a dir-les i aviat l’oblit ho devora tot, i quant tarden a no haver existit mai les coses que una vegada van passar, però un dia van deixar de ser relatades. No massa. Primer passen, després els ho expliques a algú, i llavors sí, pot dir-se que les coses van passar de veritat. Tots per naturalesa necessitem explicar alguna cosa a algú, o a un mateix, i ser prolixos amb els detalls. Els detalls, de fet, representen millor que res la vida, i en qualsevol cas molt més que les abstraccions. Qualsevol persona està sempre dominada per la necessitat d’oferir testimoni. Què hi ha més apressant que explicar què et passa, què sents, què veus, què sents, què tems, què t’agradaria, què esperes... Explicar és potser l’exercici més transcendental i bonic que pot portar a terme l’ésser humà.
En una d’aquestes entrevistes que transcendeixen el temps, William Faulkner va dir a The Paris Review el 1956, que "l’artista és una criatura moguda pels dimonis. És completament amoral en el sentit que roba, manlleva o demana de tots i de qualsevol per aconseguir la seva feina". I afegia, amic Lois, que "l’única responsabilitat de l’escriptor és amb el seu art. Si és bo, serà completament despietat. Té un somni que l’angoixa fins que se n’allibera, i no trobarà la pau fins aleshores. Cal rebutjar-ho tot: l’honor, l’orgull, la decència, la seguretat, la felicitat, tot, per escriure el llibre. Si un escriptor ha de robar la seva mare, no dubtarà a fer-ho. L’Oda a una urna grega [poema de John Keats] bé val unes quantes velletes".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
