Com marcar un penal

Wittgenstein parlava, amb perdó, d’un antropòleg que volia esbrinar les normes d’un joc de taula molt popular en una tribu africana. Els jugadors no van saber respondre-li. Llavors, amb infinita paciència, va observar durant dies els moviments que els nadius efectuaven amb les fitxes i a poc a poc va anar elaborant les regles del joc. A partir d’aquest instant, aquella societat es va dividir entre els que sabien jugar sense conèixer les regles i els que les coneixien però no sabien jugar. Els teòrics i els pràctics, podríem dir. Aquesta divisió, tan sorprenent a primera vista, es dona en molts àmbits de l’existència. De vegades, sento programes esportius en què els seus especialistes critiquen durament les estratègies adoptades per un equip de futbol. Solen parlar amb tanta passió que un no comprèn per què no són jugadors. No ho són perquè els falten les habilitats pràctiques necessàries per defensar una porteria o marcar un penal. Però tenen uns coneixements teòrics brutals que els permeten construir magnífics discursos sobre com s’ha d’afrontar un partit. El jugador, en canvi, pot no tenir discurs, però ser l’amo d’unes virtuts esportives extraordinàries.

He llegit bastants textos teòrics sobre art perquè m’agrada la seva retòrica. He observat en canvi que hi ha pintors excel·lents que amb prou feines són capaços de pronunciar dues frases suggestives sobre la seva manera de pintar. Saben fer-ho, però ignoren el reglament. En qualsevol cas, la teoria sol anar després de la pràctica. No es pot teoritzar sobre l’obra de Picasso abans de la seva existència. Significa això que la teoria tendeix a la fossilització mentre que la pràctica està en continu moviment. La seva naturalesa és la tremolor, la inestabilitat, l’ondulació, la marxa. D’aquí ve la incomprensió de la crítica clàssica davant les avantguardes, d’aquí ve també la dificultat de distingir entre la innovació autèntica i la xerrameca.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Conèixer les regles

Tenint en compte la distància creixent entre la classe política actual i la ciutadania, expressada en el nombre d’indecisos que llancen les enquestes, em pregunto qui són, en aquesta dialèctica, els que saben jugar i els que coneixen les regles. Fa l’efecte que els contribuents, que en teoria només tindrien l’obligació de saber jugar, coneixen les regles millor que els que les dicten.