No se sap mai

Juan José Millás

Al cap de poc d’arribar al meu lloc de vacances, vaig començar a sentir dins del cap el soroll d’una aixeta oberta. No parlo d’un degoteig més o menys rítmic, sinó d’un d’aquests rajos que piquen amb força el fons del lavabo o la pica. El sentia mentre mirava de llegir el llibre que havia triat per a aquests pocs dies de descans i mentre sopava amb la família o els amics, però també en mig de la nit: cap a les tres o les quatre de la matinada obria els ulls i hi havia el raig malgastant aigua a tota màquina. Significava que també el "sentia" amb els ulls en una mena de sinestèsia que m’impedia reprendre el son. Vaig pensar que, com que havia amb presses de casa meva a Madrid, m’havia deixat oberta la de la cuina, que era l’última que recordava haver utilitzat. Se sentia com era habitual: igual que una idea reprimida. Això era el que pensava cada vegada que la utilitzava, sorprès pel cabal que tenia: que s’expressava de manera tempestuosa, com l’aigua que aconsegueix obrir un esvoranc al mur d’una presa. Em feia enveja perquè feia anys que mirava de provocar en la meva consciència un forat pel qual alliberar, sense cap cotilla, la meva escriptura.

I bé, com que el so es produïa dins de la meva ment, se’m va acudir que, si aconseguia entrar-hi, a la meva ment, i localitzar l’hemorràgia, podria frenar-la i resoldre d’aquesta manera el problema a distància. ¿Però com s’ha de fer per entrar a la ment? No és fàcil ni tan sols per a una persona que ha practicat, com és el cas, la meditació transcendental. Ho vaig aconseguir malgrat tot gràcies a un d’aquests estats de semiinconsciència als quals s’arriba a l’hora de la migdiada, després d’un àpat copiós, regat amb vi abundant. A la meva ment hi havia passadissos, records amb goteres, pensaments plens d’humitat. Em guiava a través del laberint pel soroll de l’aigua. Va resultar que l’aixeta oberta estava situada al safareig de la casa de la meva infància, al costat d’un cabàs de carbó. Era ben enlaire per a la meva estatura, però vaig aconseguir aixecar-me i la vaig tancar. Llavors vaig obrir els ulls i em vaig mantenir atent al que passava al meu interior: el soroll havia parat. L’aixeta oberta, en fi, era la d’un safareig de la meva infància. ¿Però què passava llavors amb la de Madrid?

Temes:

Història Petita història de la literatura

Inicia sessió 0 Comentaris