A contrallum
Que li aprofiti
Penso sovint en els seixanta-cinc milions d’euros que Joan Carles I d’Espanya (¡com sona!) va regalar a Corinna Larsen, o que li va entregar, potser, perquè se’ls amagués, no queda clar. Ell diu una cosa i ella una altra. De vegades, imagino que un amic em truca per demanar-me que em faci càrrec d’una quantitat semblant.
–¿Quant embalum fan seixanta-cinc milions? –li pregunto.
–Res, no t’amoïnis, no fan bony. Són un mer apunt comptable al teu compte corrent.
–Em refereixo al bony mental. ¿Quant infla mentalment una fortuna d’aquesta importància?
–Això mateix –respon el meu amic–, d’això és del que et demano que et facis càrrec, del bony mental.
–¿I què passa amb el bony patrimonial? ¿Què passa amb Hisenda?
–Això són figues d’un altre paner. Però el meu advocat t’obre un compte a Suïssa o al paradís fiscal que triïs i en paus.
–No estic al corrent dels paradisos fiscals.
Aquí és on el meu amic penja el telèfon perquè s’ha adonat que no serveixo per a aquests menesters. Soc massa pusil·lànime. Visc atabalat pel què diran. No m’atreveixo a ser ric. Potser per atrevir-se a ser ric cal ser una mica pocavergonya. Una mica emèrit, no sé, potser una mica Larsen.
Notícies relacionadesSi haguéssim arribat a tancar l’operació, ¿em negaria després a tornar-li la pasta? Hi ha bonys mentals a què t’acostumes. Ho sé perquè tinc un temperament obsessiu. Hi ha idees recurrents que inflen més que seixanta-cinc milions d’euros, tot i que aprofitin menys. A poc a poc, discorro, aniria pensant en aquests cabals com si fossin meus, com si fossin una extensió del meu cos. Els diners arriben allà on no arriba al braç. Espanya i jo som així, senyora.
Estic delirant, ja ho sé. Però el deliri forma part de la meva vida quotidiana. Gràcies al deliri he comprès una mica els racons de la realitat. I la realitat és que hem tingut un cap d’Estat que era un xoriço i que s’ha escapat a un país de costums medievals. Ha tocat el dos a l’edat mitjana, on la gent com ell viu com un rei. Que li aprofiti.
