Badalona: l’incomprensible i l’inexplicable

Aquestes zones incompressibles i inexplicables s’acaben convertint en basses putrefactes en les quals xipollegen, creixen i es reprodueixen populismes i extremismes de tot tipus. Més encara si passen en barris amb problemes d’exclusió social i si hi estan implicats col·lectius que pateixen pobresa, discriminació i racisme, entre altres tipus de violències. A la indignació per l’incomprensible i l’inexplicable s’hi sumen profunds problemes estructurals. Res se sap oficialment sobre l’origen ètnic dels agressors de Badalona (de cap dels casos, perquè hi ha hagut més d’una violació grupal vinculada al centre comercial Màgic), però tota la ciutat va plena sobre el col·lectiu al qual pertanyen agressors i víctimes i sobre els barris d’on procedeixen els presumptes violadors.  

Aquí es produeix una primera dissonància que alimenta la bassa. Fa temps que forces de seguretat, autoritats i una majoria dels mitjans de comunicació tracten amb molta precaució la informació sobre l’origen ètnic dels implicats en successos, des de violacions fins a les ocupacions de vivendes i les estadístiques de criminalitat. La raó és encomiable: es tracta d’evitar l’estigmatització de col·lectius i de no posar gasolina al foc del racisme per no fer perillar la convivència. Però aquesta apagada informativa té danys col·laterals, com per exemple es va veure en el fenomen dels anomenats menors no acompanyats. Quan es genera un problema de convivència, tot el barri o la ciutat sap qui són els implicats mentre les autoritats i els mitjans de comunicació guarden silenci. El que és una política de prudència es converteix a ulls de molts, legítimament indignats, en una política d’ocultació i de protecció, en una capa d’impunitat bonista amb què es protegeix un col·lectiu només perquè «són de fora». 

Bonisme és la forma amb què se sol denigrar la mirada complexa, integral, a mitjà i llarg termini, a problemes complexos. Com a bonista es desqualifiquen les polítiques que afirmen que la convivència es construeix maó a maó ajudant els desfavorits, afrontant les desigualtats estructurals, fomentant el coneixement entre comunitats. Com a bonista es desacredita posar el focus sobre els drets (dels menors, a la vivenda, etcètera) i sobre les mesures educatives per sobre de les punitives, més escola pública i menys codi penal, que diria aquell. De bonista es titlla qui davant un acte de violència concret teixeix explicacions complexes i parla de violències estructurals. 

Respostes populistes

Notícies relacionades

Un dels agressors del Màgic Badalona va ser traslladat d’escola ja que coincidia amb el germà de la víctima

Els petits Ulisses

El problema –creixent, greu– és que, davant la brutalitat de la realitat descrita en un simple subjecte, verb i predicat les mirades complexes no són capaces de lligar una resposta. I això obre una autopista per a les respostes simples, brutals, eslògans i frases plenes de populisme. Igual que es parla tant de bonisme hi ha també un dolentisme que cada vegada gaudeix de millor premsa, gent sense complexos s’autodenominen per ocultar un vell rostre bru que coneixem molt bé. L’alimenten una realitat social sotmesa a tensions de tot tipus en vertiginós canvi que planteja reptes complexos i els errors dels que creuen que protegir és ocultar, que informar és assenyalar i que de l’opacitat pot sorgir llum.  

Callar el que tothom sap quan es dona una situació injusta, incomprensible i inexplicable fa temps que resta més que suma. Potser un camí és que la mirada a la complexitat es posi les ulleres d’individus, persones, amb drets i deures, i no tant de col·lectius i identitats. La transparència sempre sol ser recomanable.