Els petits Ulisses

Éssers humans amb una altra cultura, un altre idioma, una altra situació familiar i altres necessitats. En definitiva, persones que d’entrada no encaixen i que requereixen una integració sustentada en dues premisses tan imprescindibles com complementàries: la seva predisposició i un bon pla d’acollida. La immigració pot ser voluntària o forçada, però en qualsevol cas, arrossega un pòsit psicològic sovint difícil d’abordar. Això és el que passa amb els menors no acompanyats, aquests joves que diàriament s’enfronten a la bretxa entre el somni i la realitat.

Joaquim Corral, psicòleg i exdirector de la Fundació Serveis Socials Sant Pere Claver, ha treballat durant anys amb aquest col·lectiu. Però abans d’entrar en el perfil dels xavals, apressa a “actuar primer al país d’origen perquè allà es conegui quina és la realitat d’Europa”. “Se’ls diu que aquí hi ha feina per a tothom, que trobes Messi caminant pel carrer, que aquesta és la terra de les oportunitats”. Esperen totes les facilitats del món, i es troben lleis i estigmes socials que els enfonsen en la “frustració”. Un desengany que no poden compartir amb la família que han deixat al seu país i que ha dipositat en ells part de la seva supervivència. Això és un plus de responsabilitat a una edat en què Occident sol decidir quina sèrie mirar a Netflix, a quina hora quedar amb els amics o quina branca educativa triar, si l’artística o la tecnològica. “Per això –continua Corral– envien fotos a casa com si tot anés bé”. La pressió per no defraudar la confiança els porta “a aparentar que tot va bé”. Bàsicament, amaguen el fracàs.

Estrès i duel migratori 

El psiquiatre Joseba Achotegui, una de les persones que més ha estudiat la psique del moviment migratori, considera que existeix un factor de risc a causa de dues variables principals: “L’estrès i el duel migratori”. Tal com explica en un article escrit a la revista Mente y cerebro, migrar “no constitueix per se una causa de trastorn psíquic”. Són les circumstàncies les que fan que aquests menors derivin cap a unes situacions traumàtiques. L’adolescència per si mateixa ja és un factor estressant. A això cal sumar-hi l’experiència dramàtica del viatge des del país d’origen fins a Espanya, moltes vegades jugant-se la vida, primer al mar, i després a la carretera. Al lloc de destí, on afloren totes les frustracions, hi ha subjacents la por i l’angoixa de dormir al carrer, la inseguretat i la solitud, a la qual cosa se suma la falta de recolzament parental, d’un referent, d’un far moral i adult que els assenyali el camí. “Per això molts menors es refugien en la droga, és la manera d’oblidar-se que això no és ni de bon tros com es pensaven”, apunta Corral.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Tot això pot derivar, tal com descriu el doctor Achotegui, en un “estrès crònic i múltiple”, conegut com a síndrome d’Ulisses, “el príncep destronat que, sense veure el final de la seva situació, manté viva la lluita per tirar endavant i retrobar-se amb els seus éssers estimats”. Els principals trets d’aquest síndrome es distingeixen en la immensa majoria dels menors no acompanyats: l’absència d’oportunitats, la separació de la família, la lluita per la supervivència, la por de l’expulsió, l’amenaça de les màfies o la indefensió per no tenir o desconèixer els seus drets.

El Mohamed, un home de 41 anys, resident al Raval, que va arribar a Barcelona en els baixos d’un camió sent menor d’edat, lamenta la mala imatge que es té d’aquests xavals. “Falta empatia. Només ens quedem amb els delictes, que són lamentables, però ningú es pregunta què els empeny a atracar una persona, perquè aquesta és la clau.”