La nova llei de vivenda: com millor, millor, i com pitjor, pitjor

Notícies relacionades

Vivenda social: el que importa i el que urgeix

Les dreceres de la vivenda

Anem al com pitjor, pitjor de la llei. La literatura científica apunta que els controls de lloguers redueixen l’oferta de vivendes de lloguer, a més d’altres efectes. Aquí mateix a Catalunya l’evidència més sòlida mostra que en un any i mig l’oferta va decréixer un 10%. M’explicava un prestigiós científic espanyol que viu a Göteborg, on hi ha tradició de control de lloguers, que ell es va atipar de buscar un lloguer després de ¡cinc anys! I si augmenta l’escassetat de vivendes, ¿a qui creuen que els costarà més trobar vivenda? Als més vulnerables. No necessitem perdre per aquí l’oferta que guanyem per altres vies. A més, tot el que envolta aquesta part de la llei fa olor de sofre. Si aquesta part es deixa en mans de les comunitats autònomes, és probable que unes –Catalunya serà de les primeres– ho posin en pràctica i d’altres no. Si la inversió residencial es trasllada a aquestes altres, ¿parlarem de dúmping immobiliari? Un altre punt conflictiu, l’índex amb què s’actualitzaran les renovacions dels lloguers a partir del 2025 i a què s’ancoraran els preus dels contractes procedents dels grans tenidors. ¿De veritat que ha de ser l’INE el que el confeccioni? ¿No és una ingerència política en un organisme independent? ¿Com és possible que pugui exercir d’independent si ja li imposem que el creixement de l’índex estigui per sota de l’IPC?

De l’oblit de tractar que el jove solvent accedeixi a la propietat mitjançant avals públics, i descongestionar així el mercat del lloguer, o d’arribar a un pacte amb els fons d’inversió perquè cedeixin les seves vivendes de lloguer social (curiosament, una esmena a l’avantprojecte d’un signant de la llei), en parlarem un altre dia. Una pena no aprofitar el consens social (i gairebé polític) en algunes mesures per a una llei que fixi una política de la vivenda estable. Això seria un com millor, millor.