Tot s’hi val

Les xifres d’habitatge social a Espanya i a Catalunya són paupèrrimes. Els habitatges de lloguer social suposen només un 1,1% de l’estoc d’habitatges (2,5% del total del parc d’habitatge de lloguer). Uns 300.000 a Espanya. El Banc d’Espanya va quantificar la necessitat en 1.500.000 habitatges socials. Al ritme actual de producció d’uns 10.000 anuals, això ens costaria… ¡150 anys!

Si dividim per cinc aquests números, obtenim aproximadament les produccions i necessitats de Catalunya. Produïm uns 2.000 habitatges protegits a l’any i en necessitem uns 300.000. La Generalitat es va proposar tenir-ne 50.000 més el 2030, que seria un bon pas però encara insuficient.

Notícies relacionades

El món empresarial català conté la respiració davant el final de l’opa

¿La vaga del 15 d’octubre per Palestina segueix endavant després de l’acord de pau? Sí, i aquests són els serveis mínims

Construir nous habitatges és una de les opcions. Accelerar els tempos de la construcció també ajuda. Incentivar que els propietaris posin els seus habitatges de lloguer social és una altra via. A Irlanda és una política pública habitual comprar –amb descompte– el dret a llogar habitatges durant 20 o 25 anys, per posar-les de lloguer social. Comprar a grans tenidors utilitzant el dret de tempteig i retracte n’és una altra.

Si el parc públic barceloní ha passat de 7.500 a 11.500 habitatges en l’última dècada, 1.600 corresponen a compres. A Catalunya en el mateix període s’han aconseguit més de 7.000 habitatges. És una bona idea, tot i que no s’hauria de pagar més del que costaria produir un habitatge social nou; perquè l’eficiència en l’ús dels recursos públics ha de ser un principi infrangible. En la majoria dels casos sol ser així, tot i que hi ha excepcions com el cas de la casa Orsola. Totes les vies són útils, perquè totes van a l’arrel del problema més apressant del nostre mercat: l’absència d’habitatge social. Amb aquesta finalitat, tot s’hi val.