El drama de l’HPO

Woody Allen defineix drama com comèdia més temps. En habitatge, drama és drama més temps. A Catalunya tot just el 2,5% dels habitatges de lloguer (1,1 del parc total) són habitatges socials. La mitjana europea se situa entorn del 10% i nacions com els Països Baixos tenen el 30%. ¿Com s’ha arribat aquí? Primer, des del 2013, s’ha paralitzat la despesa pública en habitatge en els plans estatals. De produir-se uns 5.200 habitatges protegits a l’any, s’ha passat a poc més de 200. I malgrat l’esforç autonòmic, s’ha dividit la producció total d’habitatge protegit (HPO) per cinc. El segon factor és que l’HPO que s’havia construït anteriorment era, majoritàriament, en règim de propietat amb qualificació no permanent. És a dir, passat un termini (entre 5 i 20 anys), el propietari de l’HPO la pot vendre a preu de mercat. El fracàs és tal que a Espanya, només entre 1981 i 2019, es van construir 2,36 milions d’HPO. Segons les dades del Col·legi d’Arquitectes i del Ministeri de Foment, un 25% del parc actual d’habitatge s’ha erigit amb suport públic.

No es tracta de demonitzar l’HPO en propietat. Moltes famílies vulnerables van construir una llar partint d’aquests i aquest patrimoni els permet encarar la vellesa amb seguretat. Però, ara, la urgència està en construir un parc d’habitatges de titularitat pública permanent i de lloguer. I fer-ho no serà fàcil. Per arribar als estàndards europeus, Catalunya hauria de construir anualment uns 20.000 pisos HPO de lloguer davant els 1.200 que s’edifiquen a l’any. Això suposaria multiplicar per 17 el ritme actual. Per exemple, els 50.000 pisos anunciats per Illa el 2030 seran un avançament, però ja que 36.000 dels HPO perdran la titularitat pública, és molt insuficient. I no és senzill eliminar aquestes qualificacions, ja que els propietaris també mereixen seguretat jurídica. Es tracta de creure’s (i això significa recursos) que l’habitatge és un pilar de l’Estat del benestar. I ser consistents en el temps.