Assumptes sempre pendents a Catalunya

La política de deterioració provoca una taquicàrdia d’ansietat. Degudament, els traumatòlegs de la vida pública recepten regeneracionisme de societat civil. Que la política després ho entengui. Com ho sabien els regeneracionistes, la falta de bon govern perjudica la cohesió. Per això Jaume Vicens Vives defensava el paper de les minories creatives, és a dir, responsables. Al1956 va proposar una aliança per reagrupar energies a la Catalunya de la posguerra, quan la burgesia catalana era una ombra de si mateixa. En fi, ja no existeix. Aquella idea després va ser el Cercle d’Economia, avui més aviat neutre. De nou falten elits meritocràtiques i més encara per viure en una època posideològica. Idees i no ideologia. On corria la llançadora del teler, avui les ‘start-ups’ generen innovació. És l’afany de prosperitat que necessita iniciativa i risc. Res a veure amb la política que obliga les empreses a traslladar la seu.

Articular elits meritocràtiques és el contrari de delegar en la classe política el funcionament del pont de comandament i la sala de màquines d’una societat. Al 1960 Vicens Vives escriu que Jovellanos va representar per a l’Espanya d’inicis del segle XIX el que la figura de Maragall significava per a Catalunya cent anys més tard. Ja llavors, Vicens buscava alguna forma d’acció pública. Avui seria molt higiènic, més enllà dels enderrocs del 'procés', parlar d’aspiracions, per a Espanya i per a la Catalunya que Vicens Vives va veure intrínsecament involucrada a Espanya. És inaudit que negant la concòrdia del 1978 s’hagi volgut extremar tant la contraposició cultural entre Catalunya i el conjunt d’Espanya. Se’ns diu que és antiquat defensar la gran conversa hispànica i el marc constitucional. En realitat, és molt més arcaic advocar pel contrari, el distanciament, la desconnexió, la ruptura d’un intercanvi franc i lleial que va tenir grans moments, alguns de fructífers i d’altres de desaprofitats.

Per exemple: quan apareix el catalanisme polític, Joan Maragall entén que cap enfrontament polític ha de ser causa de desenteniment entre els intel·lectuals de Madrid i de Barcelona. Cerca un interlocutor significatiu i parla amb la Institución Libre de Enseñanza. Allí, com ell mateix explica, sempre es va sentir escoltat. ¿A què ve en un nou segle encofrar-se en el fatalisme del desenteniment? Episodis públics molt recents tornarien a justificar el Maragall pessimista, però gairebé res és irreversible i la realitat difereix de la demagògia. En realitat, si es vol conversar sempre hi ha interlocutors.

Notícies relacionades

Reducció o flexibilització

Vivenda com a defensa

Això és: la societat catalana ha tingut les millors oportunitats amb el pacte i la transacció. I, en un món global, la interacció significa la intel·ligència. Consensuar, negociar, sumar i no restar: cal guanyar-se a pols les oportunitats. Així va ser com la societat catalana va pressionar Madrid perquè es legislés l’aranzel que protegia la indústria tèxtil de Catalunya. Quan la Lliga va connectar amb el regeneracionisme que proposava Maura va acabar sent possible mancomunar les quatre províncies catalanes, la Mancomunitat. És contrastable amb les irresponsabilitats de Companys.

A Catalunya, l’abstencionisme continua sent una anomalia greu i el llenguatge polític està molt deteriorat. És un error històric l’intent de negar que existeixen diferents contribucions a la idea del bé comú a Catalunya. Són lesius per al pluralisme la invitació a un pensament únic o el bany maria victimista.