Cas Leire
Històries de fontaners
El gran ofici que és la fontaneria, amb tantes eines i operacions enginyoses, hi surt perdent amb el desplaçament semàntic al microcosmos polític. En política, als despatxos de la Moncloa, els anys de la transició democràtica, els fontaners d’Adolfo Suárez van tenir destresa i altura. Per allà hi passava tot: es va continuar donant aigua cada dia a la vegada que es canviaven les canonades. La fontaneria de la transició democràtica, ara tan menyspreada, es va fer amb bigues mestres. Qui hagi conegut aquells ‘lampistes’ de Suárez entén la rara combinació de versatilitat i solidesa. Més que lampisteria, la transició va ser arquitectura.
Si es va parlar de fontaners de la Moncloa va ser probablement com a ressò del tot inadequat dels personatges de la Casa Blanca que, a la fi de la presidència de Richard Nixon, van instituir la fontaneria del Watergate. Allò va activar la maquinació de l’’impeachement’ de Nixon i la seva sortida de la Casa Blanca. Tot va començar amb accions més aviat dubtoses per aturar filtracions, com els papers del Pentàgon, fins a l’assalt a les oficines del partit demòcrata a l’edifici Watergate. Aleshores, l’àvia d’un dels conspiradors de capa i espasa, en saber que el seu net es dedicava a tapar el degoteig d’informació negativa, va dir que el seu marit –fontaner a Nova York– estaria orgullós de tenir un descendent que "retornava a l’ofici familiar". Gairebé tots els fontaners de Nixon van acabar malament. Si s’espia el partit demòcrata i es té per enemic el Washington Post, els nyaps es converteixen en catàstrofes irreparables. A l’accepció menys recomanable de la paraula, amb Pedro Sánchez la presidència del Govern ja té un equips de fontaners i alguns ja són ministres amb cartera. Això comporta, generalment, la incubació directa o indirecta de lampistes de tropa. Vet aquí, a primera pàgina, en un dels episodis més grotescs i sinistres, figurants com Leire Díez o Koldo, entre d’altres, diferents faccions il·lícites en xoc i una trama de diners que ens fa tenir la boca badada. Són casos que es correlacionen i es van desplomant en públic com les fitxes del dòmino. Són causa de conats de pànic a la Moncloa i porten el PSOE a una tensió que pogués tenir un efecte en part equiparable al conflicte dramàtic entre Largo Caballero i Indalecio Prieto, llevat que ara la dimensió és lil·liputenca.
Notícies relacionadesHagi arribat el PSOE a aquestes circumstàncies per generació espontània o per disseny genètic, l’evidència és que Pedro Sánchez mana en una Moncloa amb els lampistes arremangats dia i nit, més dedicats a defensar el búnquer que a soldar la nació. L’entrada en escena de Leire Díez representa l’evaporació de qualsevol escrúpol, moral o pragmàtic. Ara com ara, els danys col·laterals són incalculables.
Qualsevol dia començaran a aparèixer cròniques del moment que vivim, com a rèplica del segle XXI a les novel·les picaresques. Després de tractar de prop Alejandro Lerroux, Josep Pla va acabar dient que ostentava la millor qualitat de l’estadista tradicional d’aquells temps: "No té cap mania".
