Sánchez
Categoria i anècdota
Al PSOE de Pedro Sánchez li esclata una bomba antitanc a cada passa que fa. Tan injust amb la Restauració alfonsina, Ortega va dir que en aquella època el cor d’Espanya arribà a donar el menor nombre de batecs per minut. Ara és tot el contrari: som a la taquicàrdia del gran sobresalt. Tot just ahir o avui, el govern de Pedro Sánchez és més d’estrès i escàndol que d’acció de govern amb el BOE com a pissarra.
En el cas de Santos Cerdán, el president del govern va acusar el diputat Rufián d’elevar l’anècdota a categoria. Són altres temps. En realitat, si anem als orígens d’aquesta teoria de l’anècdota i la categoria, Eugeni d’Ors va dir que elevar l’anècdota –el detall personal, allò circumstancial– a categoria era accedir a alguna veritat genèrica, a una forma d’essència. Potser pel seu estilisme postmodern, Sánchez ho interpreta a la seva manera: per exemple, pretén que l’anècdota dels escons de Sumar es transfiguri en una recusació de l’OTAN. Moltes coses ha viscut el PSOE des que va passar del "no" a l’OTAN a la incorporació al sistema defensiu d’Occident.
Entre aliats aquestes coses es fan amb diplomàcia, negociant i no fent pública una carta que només servirà perquè els socis atlantistes, tan experimentats en les oscil·lacions de la política, vegin Pedro Sánchez com –segons solem dir– un ànec coix. Incomodar a la vegada els membres de l’OTAN disposats a aportar el 5% i als que amb mà esquerra pretenen una rebaixa no compensarà l’efecte demoscòpic que Sánchez busca quan galleja davant d’un Donald Trump capaç de qualsevol exabrupte. Podrem sospitar que les grans abraçades a Zelenski eren una comèdia, un altre excés d’impudor, com la cèlebre retirada per reflexionar durant cinc dies l’abril de l’any passat.
És difícil que el PSOE es pugui autoregenerar mentre va trepitjant camps minats: dos dels seus homes forts estan sota el radar efectiu de l’UCO i els seus socis parlamentaris ja formulen les seves exigències, lleials al principi que les dificultats del veí són la nostra oportunitat. I, al PSOE, els afiliats es pregunten qui seria el seu millor candidat a la presidència de govern.
Tot quan passa provoca pèrdues ingents de confiança del ciutadà. Una maquinària partitocràtica com a hàbitat de la cobdícia desvergonyida encoratja els que ofereixen extremisme a Instagram i cohibeix els que voldrien participar en una política millor. Els ciutadans més excitats per l’afartament prefereixen l’antipolítica i Puigdemont veu més a prop la seva amnistia quan la portaveu al Congrés dels Diputats diu que Catalunya no és Espanya.
Vivim temps de sospita i de mal exemple, d’inestabilitat i descrèdit. Després de set anys de govern, ara mateix, en ple desgavell institucional, el sanchisme treu del calaix la proposta d’abolir la prostitució com a prioritat. Dit sigui de pas: ¿té gos José Luis Ábalos.
