Bústia blava

En definitiva, és invisible. No va amb nosaltres. Potser ens sembla que ja hi ha massa coses a les voreres sobre les quals dipositar la nostra atenció, com per exemple una caca de gos o un patinet elèctric. El fet que estigui desproveïda d’utilitat la fa ser menys patent, més irreal. Mai és al mig, com un fanal o un semàfor, així que no la trobaràs per accident. Però de vegades la vida canvia de sobte. Fa uns anys que no puc deixar de fixar-me en les bústies de base quadrada. De fet, jo sí que m’aturo al davant i penso «ostres, una bústia blava», i acte seguit els faig una foto i l’envio a la poeta Dores Tembrás, amb qui comparteixo la mateixa obsessió. Continuen sent igual d’inútils que abans, però ara em resulten profundament literàries. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tot va començar amb el llibre de relats ‘Días contados’, de Xosé Cid Cabido. Publicada el 1991, l’obra –en gallec– inclou un conte de 12 pàgines titulat ‘Soamente unha vez’, que comença en un carrer de Vigo, a prop de la zona de vins, entre Príncipe i Venezuela, una tarda de 1971. El protagonista, un sabater coix de quaranta-tres anys, es protegeix de la pluja en un portal, a pocs metres d’una bústia verda, d’ús exclusiu per a carters. De sobte, s’obre la porta de la bústia i en surt un home d’aspecte feliç que acosta la porta i marxa sense preocupar-se de res. El sabater espera uns minuts, a veure què passa. Però no passa res. Només plou una mica menys, una circumstància que aprofita per acostar-se a la bústia i mirar per la porta. Llavors veu una trapa metàl·lica a terra, l’aixeca i a sota descobreix un pou amb una escala i, al fons, una potent llum blanca. Decideix baixar i arriba a una galeria que comença a recórrer i que desemboca en noves galeries on hi ha una infinitat de portes numerades, però tancades. Cada vegada que arriba a una bifurcació agafa la de la dreta, i així fins que troba una porta oberta rere la qual hi ha una cortina vermella que, al descórrer-la, deixa a la vista un immens espai amb centenars de persones vestides de gala. 

El relat continua i és fantàstic. A l’acabar de llegir-lo mai es torna a mirar una bústia blava amb indiferència, sense fantasiejar que el seu interior condueix a un altre món. Vet aquí una simple mostra del poder de la literatura, capaç de transformar per sempre la nostra relació amb la realitat.