Com pagar un deute
La deuda condonada a un hombre de Reus por depresión asciende a más de 268.000 euros. /
De sobte vaig recordar que devia diners a una persona, i que aquesta persona havia mort feia temps. Se’m va posar mal cos. Això va passar dimarts, pels volts de les deu del matí, que no és d’hora però tampoc tard; em temo que les deu representen aquella hora complicada que no se sap quina hora és. Just en aquell instant, el de l’estrepitós record, jo joguinejant amb els Diarios d’Iñaki Uriarte, un autor perfecte per a qualsevol dia, però sobretot perfecte per a aquests intervals en què et debats entre fer diverses coses, cap que et desperti cap mena de gana, i llavors agafes un dels seus exemplars i estàs salvat perquè ja no has de fer res més: has superat el match point. Em trobava a l’altura de l’epíleg del volum en tapa dura en què Pepitas de calabaza va reunir fa uns anys els tres llibres de diaris. En concret, estava llegint la següent entrada, titulada La grandeza de S.: "A la sortida del funeral que havia sigut multitudinari, María i Jose parlaven d’ell amb llàgrimes als ulls. I pensar que a més de la meitat dels que són aquí els devia diners, va dir Jose".
Els deutes del senyor S. em van arrossegar inopinadament als meus. Gairebé vaig haver d’empassar saliva com un gall dindi. La literatura força també aquesta classe de viatges en el temps: el teu personal. L’amic, al qual devia els diners, era l’escultor Luis Borrajo, que va morir fa vint-i-un anys d’una manera tan sobtada com el fet que va fer recordarme’n aquesta setmana.
Notícies relacionadesEl 2002, tres anys abans de la seva mort, havia entregat l’últim encàrrec públic de la ciutat d’Ourense: la figura en coure d’una dona despullada, d’uns dos metres, ajaguda sobre un pedestal de granit. Aquella peça va marcar una fita en la seva carrera, ja que fins aleshores s’havia mantingut allunyat de l’escultura figurativa, i sota la influència d’artistes com Oteiza, Chillida i de corrents com el constructivisme alemany. Durant mesos, com a veí de Vilardevós, vaig assistir als treballs preparatius de l’obra, que en una primera fase dotava braços i peus d’una posició que el cos humà no pot adoptar físicament, cosa que situava aquella dona tombada en una fascinant posició, a mig camí entre la figuració i la seva negació. Aquella arriscada proposta semblava tan decidida que Borrajo va encarregar una tirada de quaranta-cinc miniatures en coure de l’escultura, de tot just cinc centímetres de longitud. La dona ni tan sols tenia cap.
El cas és que vaig voler quedar-me amb una d’aquestes peces, que el meu amic venia al preu de vint-i-cinc mil pessetes. Va passar llavors allò de gairebé sempre: quan me la va donar, no tenia els diners a sobre, quan els vaig tenir, i li anava a portar, el Luis no hi era. Després no hi vaig ser jo, més tard en algun moment junts vaig dir "He de pagar", a continuació ell va respondre "Ja em pagaràs". Una cosa va portar l’altra, o més aviat no va portar, es va tirar a sobre l’oblit, el meu amic va morir, van transcórrer dues dècades, i ara em pregunto en quin lloc quedo en aquesta història, quin valor tenen les vint-i-cinc mil pessetes i si hi ha encara alguna manera de saldar aquest deute.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
