Xavier García Albiol, el PP i Vox en un sol home

No s’ha de confondre Albiol amb un rondinaire professional com Fraga, tot i ser qui era. El badaloní va assenyalar fins i tot la nacionalitat romanesa del seu objectiu de neteja, un comportament que li va valer una denúncia per delicte d’odi feliçment resolta. En la seva pròpia versió: «Els badalonins no volen veïns que emmagatzemen ferralla a la seva vivenda».

Es manifesta modulant la veu, com si fos buit per dins. I no, García Albiol no és ara mateix l’alcalde de la seva vila natal, en contra del que pensen els profans. Tot i que a aquests també els assisteix la raó, perquè el gegant sembla alcalde a perpetuïtat del municipi on acumula tres dècades de regidor. Fins i tot va viatjar a Madrid en qualitat aparent de senador per la circumscripció de Badalona.

Els homes de més de dos metres d’alçada disposen d’una mena de sisè sentit que els permet reconèixer-se a primera vista. Albiol va ser un espècimen singular que la dreta de Rajoy va arribar a pensar que presentava les característiques imprescindibles d’un espanyol per resistir a Catalunya. Amb el temps, ha proliferat entre els conservadors el doble equipatge genètic PP/Vox, segons es tracti d’una intervenció oficial més mesurada o d’una trobada en confiança més exaltada. També Albiol se sotmet a aquest codi d’etiqueta, quan nega a La Sexta el seu ‘Netejant Badalona’ o abraça els Mossos d’Esquadra a TV-3. Té alguna cosa amb els uniformes.

D’origen modest, García Albiol s’ennobleix amb els cognoms dobles que Gabriel Rufián va criticar a Vox en la moció de censura. L’alcalde de Badalona per a l’eternitat, tot i que no arriba a sis anys de presidència del consistori, està afectat per la frustració del precursor, que és la imatge especular de la síndrome de l’impostor. Va ser el primer a dibuixar una dreta que mostrava els ullals, va prefigurar Vox, per alguna cosa Feijóo l’ha incorporat per muscular la seva desganada conquesta del poder.

Els patriotes pota negra ocupen tanta immensitat que amb prou feines deixen espai als espanyolets corrents. Albiol absorbeix tota l’atmosfera al seu voltant, asfixia la dissidència. Si el collen, negarà ser d’extrema dreta moderada, però la seva mida el traeix sempre que intenta contenir-se. No aconsegueix corregir el llenguatge intimidador del bàsquet. La violència implícita de l’esmaixada, del tap, de ser una piconadora. 

Sempre que algú esmenta Albiol el cap vola fins a Matteo Salvini. La mateixa voluntat de racionalitzar els excessos, o de pair-los mitjançant un somriure que a l’espanyol se li queda en rictus apagat. No aspiren a ser governants, sinó salvadors, reorientant els esgarriats amb quatre puntades de peu. El badaloní abunda en l’«he guanyat», «he sigut la llista més votada», es martelleja la seva decepció. Quan li recorden que el govern municipal és una qüestió de majories, s’agita: «¡No voldran que em doni suport la CUP!».

Notícies relacionades

Albiol anirà a judici acusat d’un delicte lleu de lesions contra una assessora del PSC

Els estatuts del PP obliguen Feijóo a suspendre Albiol quan se li obri judici oral

És més dolorós estancar-se a un pas del poder que nuclear-se en la marginalitat de les catacumbes. Albiol ha mantingut el seu discurs de majoria minoritària al rebre la primera mala notícia de l’any. Serà processat per prevaricació antenística, amb petició fiscal de gairebé tres anys de presó. Va voler patrimonialitzar l’urbanisme juntament amb l’alcaldia, i en paga les conseqüències. Atribueix el seu infortuni a un funcionament avariat del poder judicial. Aquests constitucionalistes, sempre cancel·lant l’Estat. Tot i que acusar-lo d’arbitrarietat no sona delictiu, sinó redundant.

Albiol interpreta amb fidelitat el paper de l’extremista de dretes que als progressistes els agrada odiar. Convé citar Jaume Asens, president d’Unides Podem al Congrés, quan recorda que «Vox i l’independentisme català es retroalimenten». El badaloní necessita que l’esquerra amagui els problemes, per demostrar a continuació que no pot solucionar-los. A França, la revolta de Mélenchon ha aconseguit que un de cada quatre votants progressistes consideri acceptable Marine Le Pen. A Albiol li encantarà aquesta dada.