Desperfectes | Article de Valentí Puig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Els censors d’Agatha Christie
Seria lògic que els professors de literatura expliquessin que els grans llibres tenen a veure amb el llenguatge de l’època en què van ser escrits i el transcendeixen, pel que és un mala opció adaptar-les al dialecte del nostre temps
La retallada políticament correcta de les novel·les d’Agatha Christie augura una posmodernització de vol baix. És el contrasentit que imposa limitar els marges de la paraula lliure. Ha venut més de cent milions d’exemplars de ‘Deu negrets’, un dels seus trencaclosques deductius. Amb l’obra teatral ‘La ratera’ té el record d’anys mantenint-se a la cartellera. Ara els editors li revisen les novel·les per adaptar-les a la nova manera d’entendre què es pot escriure i que no. És a dir: el que hem de llegir. Si es tracta d’adaptar Hèrcules Poirot a les noves sensibilitats, el cabal de la correcció política serà imparable, com un torrent que creix fins a desbordar-se. No és casual que aquestes noves sensibilitats acabin sent restrictives. Les faules de Harry Potter, indirectament, també van ser sentenciades quan la seva autora, J. K. Rowling, amb vendes astronòmiques, va posar en dubte la identitat transgènere.
D’entre els llibres més venuts de la història, ‘El Quixot’, els de Tolkien, ‘El petit príncep’ o ‘Les aventures d'Alícia al país de les meravelles’, per la seva llibertat d’inventiva i una mirada imaginativa, tenen milions de lectors, del pol nord al pol sud. Quan vegem censurada la Miss Marple d’Agatha Christie, podrem recordar ‘Fahrenheit 451’ (la temperatura en què el paper s’inflama). ¿Qui són els qui prenen la decisió de rectificar determinades expressions en grans llibres que són una fascinació permanent, ratificada per centenars de milions de lectors? Potser seria més lògic que els professors de literatura expliquessin que els grans llibres tenen a veure amb el llenguatge de l’època en què van ser escrits i el transcendeixen, i per això és una mala opció adaptar-los al dialecte del nostre temps. Si a l’Egipte de ‘Mort al Nil’ Agatha Christie descriu com uns nens àrabs molesten una turista britànica, ¿és que això no és realisme? Tanmateix, la correcció política ho interpreta com racisme. Qualsevol dia la correcció política reescriurà les obres de Proust i Kafka. La correcció política que ja predomina a les universitats ara es vol imposar als lectors lliures.
Entretots
Si apliquem el criteri de la sensibilitat correcta, la traïció als lectors d’Agatha Christie és flagrant. Només pretenen entretenir-se amb novel·les que són pur enigma, sense misteri ni emoció. Poirot detecta que la majordoma és la l’assassina per la manera d’acariciar el dàlmata de la casa. S’ha de ser molt suspicaç per sentir-se ofès per Agatha Christie.
L’enverinament amb propòsit criminal és una constant de l’experiència humana. És freqüent en les novel·les de Simenon. ¿L’hauríem d’eliminar de les novel·les d’Agatha Christie, a fi d’evitar una incitació a l’assassinat? Ella va ser infermera durant les dues guerres mundials i va arribar a ser una experta en toxicologia. En les seves novel·les apareixen l’àcid cianhídric, l’arsènic, l’estricnina, el ‘curare’. Un dels seus personatges sinistres posa sulfat d’atropina a la crema d’afaitar de la víctima. ‘Vade retro’, Agatha Mary Clarissa, la dama racista i criminal. Segur que algú ja prepara una versió purificada de Sherlock Holmes, perquè és cocaïnòman, però no sembla que la censura posmoderna s’atreveixi amb l’infame Marquès de Sade.
