No saber qui mana
Gran part de la classe política opera com si, amb cada embolic que paralitza Espanya, la dinàmica global també hagués d’entrar en compàs d’espera. Però en el món de la competència internacional les nostres ensopegades són l’oportunitat dels altres. Ho saben els empresaris perquè ells ja viuen al peu del canó, entre l’esdevenir nacional i la realitat globalitzada. Aquesta dualitat accentua el contrast entre les vicissituds tan espinoses del PSOE i els interrogants sobre el que passa en el món.
El mes de desembre comença amb una acumulació d’embolics inexorables que, de més a menys, sembla un duplicat dels catàlegs regeneracionistes d’un altre segle. I mentrestant, allà a l’ample món es viu l’alta tensió entre el vell ordre mundial i un nou desordre, tot esperant un nou ordre global. De moment, escenaris i personatges interpreten a les palpentes els símptomes d’una cosa que és alhora inèdita i de sempre. Serà inèdita pels algorismes i una mica de sempre per la recurrència de la guerra. Serà un nou capítol en la mesura que la guerra es faci amb algoritmes.
Amb molta pirotècnia, gairebé tots els escenògrafs de la gran fórmula ja s’han pronunciat sobre les mancances geoestratègiques que té la Unió Europea. Aquesta és una qüestió en la qual sense realisme no hi ha concrecions, de la mateixa manera que, sense visió, no hi ha panorama. Alexander Stubb, president de Finlàndia, sosté que el món ha canviat més durant els últims quatre anys que durant les tres dècades precedents. Dit d’una altra manera, no sabem exactament qui mana. La guerra d’Ucraïna ha posat a prova la voluntat geopolítica d’Europa mentre que els Estats Units de Trump s’allunyen d’una manera o una altra del gran pacte transatlàntic. I la Xina està expandint de manera minuciosa la seva àrea d’influència.
Notícies relacionadesLes il·lusions que ens férem quan s’esfondrà el mur de Berlín ja són fulla morta. El Consell de Seguretat de l’ONU continua a la inèrcia. El sistema liberal requereix noves energies. Els populismes injecten derrotisme a les societats obertes. Els electorats europeus volen alhora més Europa i menys cessió de sobirania nacional, menys impostos i més despesa social. Tenen por i alhora han guanyat en benestar. És així com acullen les propostes extremes i voten de manera que fan inviable renovar el consens entre el centredreta i el centreesquerra. Això posa obstacles, en primer lloc, a l’hora de constituir governs i, en segon lloc, governar.
A l’altra banda del riu, convé fer-se una pregunta: ¿S’entreveu ja un postpopulisme o es consolidarà la fractura del mainstream polític? El dilema afecta de ple la Unió Europea i l’estat d’ànim de la societat espanyola. No estem en una fase harmònica, però qui sap què ens oferiria un ordre tripolar, amb Washington, Pequín i Brussel·les.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
