Conspiradors de tot a cent

Al retrovisor de la història política les millors conspiracions acaben sent grotesques, però ja veiem com una Leire Díez no és res si la comparem amb els grans conspiradors d’altres èpoques. Conspiradora o missatgera intermediària? Els anys de Pedro Sánchez tindran un apartat històric per a la galeria inaudita de personatges secundaris, de Leire Díez a Koldo, entre la picaresca i l’esperpent, experts en artificis digitals.

Una generació de conspiradors conspicus va acabar amb la UCD d’Adolfo Suárez. Al cap de poc temps de consumar-se la conspiració, Suárez es va retirar. La confusió s’apoderaria del Congrés centrista a Mallorca i així va arribar el 23F. Aquesta és una interpretació candorosa perquè les tensions fàctiques tenien un origen més profund. Van ser trames diferents, conspiracions de molt diversa entitat.

En cada circumstància apareixen personatges molt il·lustratius –o «icònics», dit amb cursileria en voga–, com va ser el cas de Luis Roldán, el director de la Guàrdia Civil que va fugir a Laos. Al PP, el cas Gürtel també va posar a l’escenari comptables disposats a tot.

Pío Baroja va dedicar als estratagemes d’Eugenio de Aviraneta, els vint-i-dos volums de Memorias de un hombre de acción. Aviraneta (1792-1872) representa la llarga marxa d’un conspirador tan enrevessat com íntegre, des dels prolegòmens de la invasió napoleònica, la restauració fernandina, el trienni liberal, les guerres carlines fins a la caiguda de Maria Cristina i el regnat d’Isabel II.

No tots els polítics són conspiradors, ni tots els conspiradors són polítics, encara que sembla evident que un cert instint conspirador cova sempre en els partits polítics i les institucions de l’Estat. La distància entre Pérez Rubalcaba i Félix Bolaños, per exemple, il·lustra un cert decaïment de la classe política, erosionada pel descrèdit, les complicitats mediàtiques i la cobdícia desfermada. Queden per desentranyar els moviments foscos d’Ábalos o Santos Cerdán. Conspira, que queda alguna cosa: és el lema de part d’una generació política de rebaixes i sense principis. És un dilema molt present als Episodios nacionales de Galdós, a Palau i als passadissos de les Corts.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO reformula els seus premis per acostar-los a la Catalunya actual

Mig segle sense dictadura

Al procés secessionista iniciat pel nacionalisme català tampoc li sobrava talent i qualitat, fins al punt que avui ni se sap què pretenien amb els seus contactes amb el putinisme, els acostaments a la Xina o el futur de la Catalunya real. Tenim Carles Puigdemont, extraviat a Brussel·les, amb el seu interlocutor Santos Cerdán a la presó i Junts a punt de presentar els papers de liquidació per canvi de propietari.

Segons ens ensenyen els historiadors, no és el mateix un conspirador llest que un amb intel·ligència. Fins i tot per a la més elemental de les conspiracions cal ser intel·ligent. No és que tot passat fos millor sinó que, per negar el passat real, els partits polítics van enfonsant el seu present, a la manera del capità que desestima l’aparició d’icebergs i se’n va al llit, com a la Moncloa.