Penjant d’un fil
Els nord-americans veuen la guerra d’Ucraïna com a responsabilitat primordial d’una Europa per la qual no amaguen el seu menyspreu. Va fallar Ursula von der Leyen no plantant cara a Trump
Escric des de Nova York, on la gent parla del cost de la vida, de la inflació, de l’augment de l’atur, de l’escàs impacte que tenen els aranzels, de la borsa que va com un coet i de la preocupació pel dèficit i el deute. També parla de seguretat, de les deportacions massives d’immigrants sense papers o amb papers, que n’hi ha de tots, de restriccions a l’arribada de viatgers de certs països pobres i dels arxius d’Epstein. Poca preocupació al carrer amb la política exterior: alguna cosa de la Xina, Ucraïna i, ara, Veneçuela. Gaza ja s’ha oblidat, tot i que ha canviat la percepció sobre Israel. Això és l’imperi i el que passa a les províncies és secundari i només interessa en la mesura que afecta els seus interessos.
El pla de Trump sobre Ucraïna és un intent de tancar ràpidament un problema molest atenent les raons del més fort com ja va fer a Gaza, on va assumir gairebé totes les exigències de Netanyahu i va donar una llarga canviada a l’aspiració palestina d’un Estat propi. I ara exigeix a Kíiv concessions doloroses mentre no demana responsabilitats ni indemnitzacions a Moscou i, a més, el premia convidant-lo al G-8 (!). L’annexió de Crimea només va costar a Putin un punt de PIB i, tot i que la guerra actual li surti prou més cara, conclourà que els resultats obtinguts mereixen aquest sacrifici. I com que plou sobre mullat després dels precedents d’Ossètia del Sud i de Transnístria, és lícit demanar-se quina altra fitxa pensa moure l’imaginatiu Putin en un futur no llunyà.
Una altra cosa aquí evident és que els nord-americans veuen la guerra d’Ucraïna com a responsabilitat primordial d’una Europa per la qual no oculten el menyspreu. Es va errar Ursula von der Leyen no plantant cara a Trump quan va acceptar els aranzels per no perdre el seu suport en defensa i ara sortirem perdent en tots dos camps. La veritat és que ens mereixem aquest menyspreu, perquè els demanem ajuda davant un país tres cops menys poblat que la UE, amb una despesa en defensa tres vegades inferior, i damunt el nostre PIB és deu vegades més gran que el rus. En alguna cosa ens hem equivocat perquè ens hi juguem el futur del nostre continent i no el podem garantir sense ajut americà. Els europeus tenim algunes cartes com ara ser els principals donants a Ucraïna (hi dediquem 0,1 del nostre PIB conjunt, amb camp per créixer), i també disposem de fons russos congelats que podríem fer servir... si vencem les reticències belgues i les amenaces russes. Però no disposem dels míssils que Kíiv necessita per continuar atacant les refineries russes, que és on fa mal de debò a Putin i, sobretot, no tenim la intel·ligència satel·litària que només Washington té. Per això el futur pintarà malament per a Ucraïna si Trump decideix sacrificar-la amb l’objecte de la seva amistat amb Putin, tot i que després l’acord no duri, com tampoc crec que aguanti la treva de Gaza, perquè els palestins tornaran a la càrrega quan es refacin. Sense justícia per a ells no hi haurà seguretat per a Israel. Però, aleshores, Trump ja s’haurà jubilat.
Notícies relacionadesTrump té raó d’impacientar-se amb una guerra que cap dels contendents sembla que pugui guanyar. Veu Ucraïna com una carta negociadora amb Rússia i potser també com un esglaó per acostar-lo a aquest premi Nobel que tant ambiciona. Però hauria de comptar amb Europa i amb Ucraïna i les seves línies vermelles. I no hauria d’abandonar l’agredit, premiar l’agressor i deixar impune l’agressió, que és precisament el que fa el seu enviat Witkoff, un home de negocis sense experiència diplomàtica. De moment, s’allarga el termini donat a Zelenski per acceptar aquest pla, mentre europeus i ucraïnesos treballen agosaradament per modificar-lo. Els pròxims dies i setmanes seran crucials, perquè una altra possibilitat és que Trump es cansi si veu que la seva pau no qualla, es desentengui del problema i ens deixi tots sols a ucraïnesos i europeus davant un Putin envalentit, que només acceptarà una pau que respecti totes les seves condicions i que ens amenaça amb desdenyosa fanfarroneria.
El 1938 a Múnic Chamberlain i Daladier van lliurar a Hitler un tros de Txecoslovàquia amb l’esperança de calmar-lo. El resultat és conegut i Churchill ho va advertir dient: accepteu el deshonor per evitar la guerra i al final tindreu guerra i deshonor. No es va errar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
