La tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Yolanda Díaz, arma de doble tall

D’una banda és evident que la vicepresidenta asserena la radicalitat de Podem. Però, d’altra banda, amb la seva transversalitat socialdemòcrata competeix pel votant socialista

3
Es llegeix en minuts
Yolanda Díaz, arma de doble tall

JOSE LUIS ROCA

Malgrat que la presentació en societat de Yolanda Díaz serà el pròxim 2 d’abril, quan s’oficialitzarà la seva candidatura amb Sumar, ningú dubta que l’autèntic tret de sortida va ser el discurs de més d’una hora que va fer en la delirant moció de censura de Tamames. El temps dirà si la maniobra de Pedro Sánchez de compartir aquell moment protagònic amb la seva vicepresidenta li ha resultat profitós, no en va Díaz és una arma de doble tall per als socialistes. D’una banda és evident que asserena la radicalitat de Podem. Però, d’altra banda, amb la seva transversalitat socialdemòcrata competeix pel votant socialista i, alhora, dificulta el pacte amb el partit de Belarra i Iglesias –que ja han mostrat el seu notable malestar–, cosa que posa en perill la majoria per governar.

És a dir, les virtuts de la líder de Sumar poden ser, alhora, bones i dolentes per al seu aliat socialista, sobretot si no aconsegueix l’acord amb Podem i es bifurquen els camins. Són bones virtuts per a Sánchez, en la mesura que ha optat per una cultura de coalició més amable i menys disruptiva que la dels seus companys de Podem. No oblidem que l’estratègia d’Iglesias, a la vicepresidència, era la de fer d’oposició dins del Govern, com també és l’estratègia d’Irene Montero, en un esforç permanent per adreçar-se a l’electorat a l’esquerra dels socialistes. Una estratègia que, inevitablement, se supera en gestualitat antisistèmica i en excés d’hiperideologia. Yolanda Díaz ha fet justament el contrari: s’ha allunyat de la política de propaganda i ha practicat un doble gir cap al centre, tant en el relat ideològic com en l’acció de govern. No és, doncs, Podem, ni tampoc el PSOE, però en el joc de les semblances, és més PSOE que Podem.

Notícies relacionades

És en aquest punt on Díaz pot ser, alhora, la salvació i perdició de Sánchez. Primer perquè, a diferència de Podem, que és un partit clarament distintiu respecte als socialistes, Sumar juga a certa indefinició que desdibuixa el color propi, a l’estil del que ja passa amb el Més Madrid d’Errejón, d’altra banda aliat natural. És cert que l’opció de Díaz pot convertir-se en el refugi de vots de tots aquells progressistes farts amb els socialistes, però allunyats de la radicalitat de Podem, una espècie de territori transfronterer on recollir els decebuts dels altres dos partits. Però convertir l’ambigüitat ideològica en un pont pel qual fer transitar vots també pot significar una resta per als partits dels que s’alimenta. Aquesta és la dicotomia que planteja Yolanda Díaz a Pedro Sánchez: necessita la centralitat de Sumar per governar amb certa tranquil·litat, però és aquesta centralitat la que pot portar a la destrossa amb Podem. I sense el partit de Pablo Iglesias, Sumar no sumaria... i seria molt improbable que el PSOE pogués validar una majoria de govern.

La pregunta, doncs, recau a les files de Podem, que en aquests moments està lluny de facilitar l’acord. Al contrari, de portes enfora han deixat clara la incomoditat i la fredor amb la qual acullen la proposta de Díaz, fins al punt d’haver escenificat algunes insolències públiques a la vicepresidenta, i ningú creu que puguin acostar posicions abans de les municipals. Però, ¿i després? La lògica faria creure que, per pura supervivència –ja que l’alternativa és el govern PP-Vox–, acabaran trobant una sortida per aliar-se, però no sempre funciona la lògica en els posicionaments de Podem. Al contrari, és perfectament imaginable la decisió inversa, la de fer esclatar l’escenari per mantenir posicions de puresa ideològica. No oblidem que ja va passar el 2019 amb la fugida de Pablo Iglesias i les conseqüents eleccions avançades, i la possibilitat que es repeteixi una jugada similar no és descartable. Al cap i a la fi, en línia amb les velles esquerres hiperideològiques, Podem sembla sentir-se més feliç a la trinxera de la resistència, on pot mantenir immaculats els eslògans, protegits de la contaminació del poder. És el vell «contra Franco vivíem millor» en la versió 2.0 de Vox i companyia. Si Podem pren aquest camí –pel qual ja transita Montero–, el damnificat no serà ell, sinó el PSOE, i aquesta evidència és la munició que té Pablo Iglesias per estirar la corda. ¿La trencarà? No seria una sorpresa.