¿Yolanda Díaz és la solució?

Dimarts, quan en el debat de la moció de censura Pedro Sánchez va renunciar a una segona rèplica a Tamames i va pujar a la tribuna la vicepresidenta segona amb un molt estudiat discurs en el qual va defensar l’acció del Govern i va enaltir la seva unitat (tan esquerdada els últims mesos) amb elogis a les ministres socialistes del Govern i a les de Podem, es va confirmar que era l’esperança de l’esquerra del PSOE que governa amb el PSOE i que vol que segueixi el govern progressista. I aquesta vegada la unció no era de Pablo sinó de Pedro. A més, fa mesos que Yolanda és la política (i el polític) més valorada a gairebé totes les enquestes.

Amb la seva gestió, la seva valoració i el seu ‘look’ d’una esquerra que no renuncia a l’elegància (els seus crítics l’anomenen ‘la fashionaria’), Yolanda ha sabut col·locar-se bé. ¿Tot ok, doncs? No, perquè si fa dos anys era l’opció d’Iglesias per a una esquerra que plantés cara al PSOE, ara és la de Sánchez per impulsar una esquerra que no segueixi la línia d’Irene Montero i Ione Belarra que –en especial des del fracàs de la llei del ‘només sí és sí’– s’enfronta al president i nega el progressisme del PSOE, ja sigui per la revisió de la llei de llibertat sexual o de les lleis mordassa i de la vivenda, que són en els llimbs.

L’últim any hi ha hagut un doble divorci. Primer, el del PSOE i Podem, que està erosionant l’autoritat de Pedro Sánchez com a president. Després, el de Yolanda Díaz, que fa mesos que anuncia una plataforma política –al final l’ha batejat com a Sumar– i l’aparell de Podem. Sánchez va deixar clar en el debat que la seva opció és Yolanda perquè vol tenir a la seva esquerra un competidor que pertorbi menys el Govern i no desperti tanta al·lèrgia en l’electorat moderat. I en gran part per això, Iglesias ja no es fia de Yolanda i la vicepresidenta confessa, en privat, que la vol «liquidar».

¿Què passa? Yolanda ha volat per compte propi i té aliats a Izquierda Unida, Més País, els Comuns i fins i tot Compromís. I a l’hora de configurar la llista a l’esquerra del PSOE, és lògic que Iglesias vulgui frenar-la per augmentar el pes de Podem. Per això, Ione Belarra i Irene Montero es neguen –abans de tancar un pacte previ amb Yolanda– a assistir al bateig de Sumar el 2 d’abril, el Diumenge de Rams. ¿Estem, doncs, davant una tensa negociació entre Yolanda i Podem que al final conclourà en un acord? Potser, però també pot ser que el pacte sigui impossible, o que Pablo Iglesias ja hagi decidit no diluir-se en una llista fora del seu control, que Yolanda no cedeixi, i que, al final, a les eleccions hi hagi tres llistes d’esquerres: PSOE, Sumar i Podem.

Notícies relacionades

Tamames ironitza en la seva resposta a la intervenció de Díaz: «Crec que ha sigut la presentació d’un projecte, Sumar»

L’elogi revolucionari

Si fos així seria un gran regal a la dreta, més gran que el de Vox a Sánchez amb la moció de Tamames. La victòria de Sánchez en les dues eleccions del 2019 es va deure en part que, a nivell nacional, a l’esquerra només hi havia dues llistes, mentre que a la dreta en competien tres (PP, C’s i Vox). Si ara a la dreta només n’hi ha dues (C’s està desnonat des del gran error de Rivera) i a l’esquerra tres, l’escenari aixecaria Feijóo perquè a moltes províncies l’esquerra, per la seva divisió, perdria l’últim diputat. Com la dreta el 2019.

¿És l’aposta d’Iglesias? Tot és possible en un polític que va fer repetir les eleccions del 2019 per ser vicepresident i que 14 mesos després va dimitir per ser candidat contra Isabel Ayuso i va quedar penúltim. Que va nomenar Yolanda i ara la vol «desnomenar».