La ruptura

No canvia res, però tot canvia. Per molt que el PSOE faci veure que no passa res greu, el fet és que la decisió de Junts de trencar les relacions amb el PSOE situa la precarietat de la legislatura en un límit insostenible. De facto, la majoria de la investidura acaba de convertir-se en una rotunda minoria. A les democràcies liberals, en situacions com aquesta, el normal és anar a eleccions, no endebades s’ha perdut l’estabilitat. Aquest és el missatge més important que emana de la decisió de ruptura de Junts: Sánchez ja no té la majoria del Congrés per mantenir-se com a President. Pot tenir la temptació de continuar contra tot pronòstic, cavalcant en una delirant cursa d’aritmètica parlamentària, però ja no és el President de la majoria parlamentària.

És cert que Junts no presentarà una moció de censura pròpia –no tindria cap lògica–, ni és imaginable que avali la que podria presentar el PP amb el suport de Vox. Si hi ha d’haver alguna moció de censura, només pot ser instrumental, pensada per convocar eleccions i amb un nom d’ampli consens. Aquesta és una possibilitat que pot estar oberta –tot és negociable en política–, però abans d’arribar a plantejar-se, seria lògic pensar que el mateix Sánchez convocaria les eleccions. Està clar, doncs, que la ruptura de Junts amb el PSOE no implica la seva caiguda immediata: pot continuar governant. Però de quina manera?, amb qui? I és aquí on res ha canviat, però tot canvia. D’entrada, ja no hi haurà les reunions mensuals a Suïssa que apropaven posicions, llimaven desconfiances i teixien fils de complicitat. Constatada l’absoluta ineficàcia de les trobades, i la manca de voluntat del PSOE per debatre el conflicte català –base de l’acord de Brussel·les– Junts les dona per finiquitades. És a dir, un dels punts clau de la investidura ha estat un simple foc d’artificis, que només ha produït fum. Alhora, totes les lleis que el PSOE vulgui aprovar ja no seran prèviament negociades amb tots els partits de la majoria, perquè Junts estarà fora de l’equació. Ergo, les posicions seran molt més dures i les negociacions més farragoses. Junts passa a l’oposició amb tota la càrrega que el terme representa. I per molt que ho vulguin vendre com un estadi intermedi –mantindrem els contactes–, el fet és que un partit opositor tendeix a practicar l’oposició, i no a pactar. Si s’hi afegeix que, en temes sensibles –economia, habitatge, okupació, autònoms–, el govern de Sánchez ha radicalitzat cap a l’esquerra les seves posicions, encara queda més clara la llunyania amb l’espai central català al qual aspira a representar el partit de Puigdemont. Tot ens porta a una dificultat enorme del PSOE per aprovar res, ni els Pressupostos, que es donen per impossibles, ni les lleis estrella que voldria plantejar. Com ha dit Puigdemont, Sánchez tindrà el govern, però no podrà governar, tindrà el poder, però no el podrà exercir.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

Com s’ha arribat fins aquí? Les cartes estaven marcades des de l’inici, però ara ja no hi ha cartes per repartir, perquè s’ha tancat la partida. Junts ha acumulat molts motius per al trencament resumits en tres centrals: el debat sobre el conflicte català, eix central del pacte d’investidura; la manca de voluntat d’avançar en els acords tancats i mai executats; el capteniment del PSC tant a l’ajuntament –on va furtar l’alcaldia a Junts gràcies al PP–, com a la Generalitat, que ha esdevingut un motor d’espanyolització de Catalunya. Puigdemont ha estat molt clar en aquest sentit: Salvador Illa ha estat clau a impedir qualsevol acord que tingués a veure amb els interessos nacionals catalans. I el culpa d’exercir la presidència de la Generalitat més espanyolitzadora de la història.

Amb tota la càrrega a la motxilla, Junts no podia continuar amb el PSOE, i més quan sempre havia promès que no faria com altres partits que arrosseguen els peus, i que només mantindria l’acord si servia per canviar realment el paradigma català. Dos anys després de la investidura, és evident que res d’això ha passat. Ara li toca a Sánchez prendre la decisió. Pot continuar com si no sentís ploure, però és al mig de la tempesta. Ja no és el president d’una majoria transversal, sinó un polític en minoria que s’aferra desesperadament al poder. Sobreviurà? Podria, però a quin cost.