Feijóo, en el mirall de Mazón

Un any després, la dimissió forçada de Mazón és el símptoma més letal de la manca de lideratge de Feijóo. És indiscutible que la marxa del president valencià no és conseqüència del cop d’autoritat del líder del seu partit, sinó de la lluita i la perseverança de les desenes de milers de valencians que durant un any han omplert els carrers amb el seu dolor i la seva indignació. Una marea humana que va sentir-se abandonada en el seu moment més crític i que, dotze mesos després, ha patit la vergonya d’un president que s’ha mantingut en el poder malgrat les mentides, les contradiccions, la ineficàcia i la indolència amb què va actuar. Mazón no va estar a l’altura en el moment de la tragèdia, no ho ha estat durant aquest any de pròrroga –ni tan sols ha estat capaç de rebre els familiars de les víctimes– i tampoc ha estat capaç d’estar a l’altura en el moment del comiat: ha dedicat més minuts a parlar d’ell mateix com a víctima i a culpar el Govern espanyol, que a assumir la seva responsabilitat. A sobre, no convoca eleccions i es queda com a president en funcions per tal de controlar la transició pactada amb Vox, de manera que allarga la ignomínia de la seva presidència.

Tot i això, finalment marxa. Però no marxa perquè vol, ni tampoc perquè ho han volgut els seus. Marxa perquè 229 morts i milers de damnificats no li han permès continuar. Els darrers dies, amb la indignació en el funeral d’Estat i amb el vídeo d’Utiel que s’ha fet públic –en què queda clar que va conèixer la magnitud de la catàstrofe i va continuar dinant–, la seva permanència era tan abominable que ha caigut per pura podridura. En aquest cas, si dimitir acostuma a ser un verb sanador per a un polític, fer-ho a destemps, forçat per la ràbia ciutadana i de mala manera només serveix per enfonsar-lo encara més. No serà oblidat com un mal polític qualsevol. Serà recordat com un polític indigne.

Però, si la presència de Mazón ha marcat un any vergonyant en la Generalitat valenciana, l’absència de Feijóo ha deixat el líder del PP com el rei despullat. No només no ha mostrat cap capacitat de gestió en la crisi política més greu del seu lideratge, sinó que ha demostrat una evident falta d’autoritat. Prendre una decisió tan transcendent tard i forçat per les circumstàncies no és liderar, és intentar la tàctica de l’escapisme, en general, demolidora si no resulta eficaç. I, atès que no ho ha estat, perquè tot un any no ha silenciat el crit de la dana, l’efecte Mazón ha rebotat inevitablement en el líder que l’ha mantingut en el càrrec. El mirall de Mazón, per dir-ho amb llicència literària, és com el de l’esperpent valleinclanesc: deforma tot el que s’hi projecta.

Notícies relacionades

Abascal guanya focus gràciesa la crisi del PP

Tancar l’etapa de Mazón

És l’escàndol Mazón, però no només és Mazón, perquè Feijóo acumula altres fallides estratègiques. El cas més recent és el del xou al Senat, on Sánchez havia de ser crucificat i, ben al contrari, en va sortir viu i es va riure del mort i de qui el vetlla. També és significativa la incapacitat de Feijóo d’aprofitar la feblesa política de Sánchez, ara que Junts l’ha deixat en minoria parlamentària, cosa que fa evident la manca d’habilitat de Feijóo per teixir aliances. El retrat de tot plegat rebla en la feblesa del seu lideratge. La prova del cotó la dona l’actualitat més rabiosa: just en el moment en què es viu la insòlita situació d’un fiscal general assegut a la cadira dels acusats, i Sánchez pateix la crisi política més important del seu mandat, Feijóo està embolicat en les misèries de Mazón. És a dir, no només no sap aprofitar la crisi del seu adversari polític, sotmès a una tempesta perfecta d’embolics judicials i familiars, sinó que té feina per mantenir la seva pròpia credibilitat.

Tot plegat no impedirà que guanyi les eleccions quan es convoquin, però no serà perquè el seu lideratge ha crescut i s’ha fortificat, sinó pel lideratge d’Abascal, que gaudeix d’un creixement sostingut. I aquesta és la qüestió: que el probable èxit electoral de Feijóo no es fonamenta en la força del seu lideratge, sinó en el creixement exitós de l’espectre electoral que comparteix amb Abascal. És el líder hipotètic del PP, però no sembla que sigui el líder de la dreta espanyola. Massa errors, massa solitud i poca autoritat: un còctel corrosiu per a un lideratge.