El que ara cal fer en les polítiques públiques no és ‘tot, per a tot i alhora’

Fa temps que sabem que el creixement que genera l’economia globalitzada s’acompanya d’un augment de la desigualtat mundial. Malgrat això, es pot pensar que fins i tot en aquesta nova situació el benestar de la societat millora: la pobresa absoluta es redueix, hi ha menys pobres, malgrat que hi hagi cada vegada rics més rics. Pobresa i desigualtat: una baixa, l’altra creix. ¿Com el valorem? Sigui quina sigui la resposta, és, no obstant, ben segur que les fragilitats que es generin entre els menys afavorits haurien de ser un dels motors de les polítiques públiques. Allò que ningú es quedi enrere al servei d’una millor cohesió social en benefici de tots.

Com avui molts analistes descobreixen, per aquesta tasca les polítiques universalistes a les quals ens havia acostumat l’estat del benestar tradicional no serveixen: són massa cares per al que els Estats poden finançar, i poc efectives (els recursos es dilueixen en col·lectius que no els necessiten), sent d’això el seu màxim exponent l’anomenada renda bàsica universal. ¿Algú creia que via IRPF es recuperaria amb creix el que cobrarien amb la renda bàsica els rics? Qui és tan ingenu per pensar que amb 700 euros la gent s’engrossirà en el ‘no treball’ o que amb aquest bàsic equipararà oportunitats vitals? ¿Universal per a joves i nens? ¿Universal per a jubilats restant prestacions? Qui ha fet internacionalment plans pilots d’aquest tipus els ha parat. ¿Nosaltres som millors? ¡Afinar el tret de perdigó i no disparar canons sense pólvora és el que necessitem ara!

Notícies relacionades

¿Com podeu obtenir i validar l’esborrany de la renda 2020?

¿Per què es protegeix els fumadors?

Fer, no obstant, una política pública més assenyada, selectiva amb els seus beneficiaris, que compensi contra la regressivitat que introdueix la imposició mediambiental o la pujada de preus no és senzill. Implica repensar transferències a determinats grups en lloc de de baixades generals de preus o d’impostos (IVA, carburants), fet que requereix unes capacitacions que els nostres gestors públics avui no tenen. D’una banda, en una administració politicodependent com la que tenim, crivellar i prioritzar fa por al polític: el destinatari del benefici, discriminat positivament, lamenta fins i tot el temps que han trigat a reconèixer la seva causa; alhora la resta de població no identificada se sent discriminada negativament pels impostos que paga. D’altra banda, per a les noves tasques el gestor públic necessita una capacitació que no té; així sigui per fer correctament la prova de necessitats (¿qui, relativament, s’ha de prioritzar?) com per fer la prova de mitjans (¿qui no l’hi pot pagar?). L’universalisme és, així, per tots dos –polític i gestor públic– una millor zona de confort: universalisme de tot per a tothom, de la millor qualitat que es pugui; posi’s a la cua que alguna cosa rebrà, el que sigui que en cada moment estigui disponible com a l’oscaritzat film: ‘Tot a la vegada a tot arreu’

Els antídots per facilitar el que cada vegada caldrà fer més i millor són, d’una banda, marcar els límits de la política sobre la gestió pública: més estabilitat davant els canvis electorals, abordatges menys curtterministes, menys confusió en les decisions administratives en la conjunció de les qüestions d’eficiència amb les de potestat i autoritat pública. I, d’altra banda i sobre tot, més formació contra les inèrcies per als empleats públics, i saba nova més ben formada per als nous entrants. Sense això, molts dels canvis que fan falta, comandes per entitats molt variades, seran un brindis al sol.