Els robots no ploren, ¿però els robots facturen?

Si avui esteu llegint una columna tonta escrita per mi, i no per una intel·ligència artificial, és que aquesta inflamada promesa juvenil de no treballar mai s’ha perdut com llàgrimes a la pluja.

No obstant, sempre hi ha brots verds i fogonades d’esperança. Fa uns dies se sabia que l’experiment pilot al Regne Unit per reduir la càrrega de treball havia sigut un èxit. Seixanta-una companyies van aplicar la setmana laboral de quatre dies entre el juny i el desembre de l’any passat. L’estrès entre els treballadors es va reduir un 71% (‘xorprexa’), però és que, a més, els ingressos van augmentar. Cinquanta-sis d’aquestes companyies, de fet, han implantat la mesura de manera més o menys permanent. Fins ara, els caps de setmana de tres dies s’aixecaven a pols amb mesures voluntarioses com anomenar el dijous ‘dijovendres’ (ressaca i feina divendres).

D’altra banda, estem en ple Mobile World Congress, com sabreu per les moltes notícies, els cotxes negres de vidres tintats i l’absència de taxis aquests dies. Que el futur no és el que era ja ho va dir JG Ballard en els anys setanta, i vam créixer amb la idea de futur sintetitzada en cotxes voladors i robotets japonesos que feien el ‘moonwalk’ amb una safateta a la mà, però costa entendre que el futur són individus amb corbata de pam menjant Paellador a les Rambles.

Tot i així, el congrés arriba just quan ens havíem posat a jugar tots amb el ChatGPT, que tant et dona una recepta com t’escriu un sonet o et diu com et sents, així que és inevitable pensar quin tipus de futur ens oferiran les intel·ligències artificials. ¿La més evident? Si són tan llestos, que treballin ells. Dit en altres paraules, de la mateixa manera que altres revolucions anteriors van limitar els treballs més robòtics o alienadors, ¿podrà aquesta estalviar-nos fins i tot les tasques més creatives o complicades?

Diuen els estudis que fins a un 38% de la feina actual està en perill per la seva fàcil automatització i que el 57% d’empreses admeten que tindran grans canvis en el pròxim trienni per les noves tecnologies. Això podria sonar bé, tot i que ens diu l’experiència que moltes vegades el progrés simplement ho accelera tot per acumular més capital en menys mans.

No sabem, per exemple, si els androides tributaran (els robots no ploren, d’acord, ¿però els robots facturen?… i, sobretot, ¿tributen?) o si pagaran les nostres pensions (¿somien els androides jubilacions elèctriques?). Tampoc, si veritablement una societat entregada a la feina podrà (des de l’etapa educativa) reconvertir-se en una altra que pugui fer amb el seu temps el que vulgui (viure, per exemple). I, si això es donés, de quina manera s’implantarien mesures com un ingrés mínim incondicional.

Notícies relacionades

Del ChatGPT a la indústria 4.0: la febre per la intel·ligència artificial arriba al Mobile World Congress

Plorar de pena

Tot i així, aquest seria l’escenari ideal. L’altre, bàsicament, és que la intel·ligència artificial sàpiga redissenyar-se a si mateixa i acabi tractant l’ésser humà com el que és (un primat sentimental i que sol tendir a la idiòcia). Per exemple, utilitzant l’arsenal nuclear, perquè la veritat és que li som molestos.

L’ésser humà la va pifiar des del principi. Vivia en un edèn aliè al dolor i a la feina. Però es va menjar la fruita en qüestió de l’arbre prohibit. I llavors Déu va dir a Adam: «Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front» (Déu no es va entretenir en el conveni laboral i no se m’escapa que el logotip d’Apple és una poma mossegada). De moment, més que amb el final de la feina les noves tecnologies s’han traduït que treballem per a Ikea muntant mobles; per als bancs, barallant-nos amb l’‘app’ de caixa ‘online’ per fer una transferència, o per a Mercadona, pagant en una caixa sense caixera. Més que en el final de la feina, en aquestes coses sí que podríem cantar que «el futur ja està aquí».