La prova fatxa

Dic proves fatxes a aquestes situacions agitades que ens ajuden a prendre la temperatura a la nostra ideologia. Em sembla bo viure-les. Amb la broma, em vaig acostant a l’edat de la fatídica frase, així que és convenient aquesta revisió. Em refereixo a aquesta cita que utilitzen determinats cretins (i que atribueixen a Churchill, una mica a la babalà, tot i que la podrien haver dit tant Heràclit com Jiménez Losantos): "Algú que no és d’esquerres als 20 anys no té cor, i qui ho és als 50 no té cervell".

No he arribat a aquesta edat, però no és dolent prevenir. Així que aquí arriba la prova, encarnada en un individu amb aparença de sensesostre i parla pastosa. Em demana unes monedes, que no tinc. Llavors em diu que té gana, així que el convido a un bocata de fuet i informo la cambrera que el posi en el compte del meu. Camino uns passos cap a la terrassa quan escolto l’home corregir la comanda: el vol de pernil ibèric. Res a dir: té bon gust.

Estic fora quan el veig passar amb el bocata en rest, que brilla, pel paper albal, com una simitarra. No saluda ni dona les gràcies. I aquí ja veig que podria estar davant una prova fatxa. Encara no sé fins a quin punt.

Notícies relacionades

¿A l’escola fins als 18?

Una prosa lànguida

Estic mossegant el meu entrepà, pa de cartoné i béicon de goma EVA, quan veig tornar l’home enarborant l’entrepà i cagant-se en tot. Sento els crits, així que surto al bar i el descobreixo llançant-lo a terra. Quan surt la cambrera, em diu que no el vol, perquè aquest pernil no és halal. La situació em sembla tragicòmica, però el gir de guió té el seu entrellat. Cada vegada posen proves fatxes més enginyoses, penso. Al cap de poca estona, la cambrera surt i em diu que l’home vol una font de pollastre, amb la seva amanida i patates. És la típica situació trampa per a algú d’esquerres. Clarament la seva petició (¿o és una exigència? Els crits arriben a la terrassa) és un abús, però em plantejo si satisfer-la i suggerir un postre. La cambrera em demana que entri a negociar-ho amb ell. Però als cinc minuts el veig sortir amb l’espasa Excàlibur. Li han fet un entrepà enorme de pollastre.

Superar la prova fatxa és no interpretar l’escena des d’aquesta retòrica higienista que tant agrada a alguns per parlar de la perdició de Barcelona. La qüestió, descobreixo amb alleujament, és que ni se m’acut fer-ho. On d’altres atorgarien una sola identitat (per xenofòbia, racisme o aporofòbia) a aquest home jo veig una misèria física i mental, fruit de quedar escombrat pel sistema i la vida, que em posa francament trist. De fet, em veig fins i tot egòlatra i classista per catalogar la seva irrupció en la meva vida com a prova fatxa. Malgrat aquesta sensació, sembla que gaudeixo de bona salut ideològica, així que ho celebro (és un dir) amb una última mossegada. Des del tren, truco a la meva parella. M’explica que fa dos dies va pagar per la compra setmanal d’un home en un súper: ell li va demanar un fuet i ella li va acabar finançant fins i tot el tambor de Dixan. Sort.