Un abans i un després en pàdel

Tot són preguntes, perquè escric aquestes línies en una mena de xoc anafilàctic després de veure un vídeo que anuncia un torneig de pàdel que no és exactament un torneig de pàdel, sinó un dia (aquest 11 d’octubre) "que serà un abans i un després en el pàdel de Barcelona" (la impressió és que serà un punt d’inflexió en la pijería barcelonina). En la pel·lícula, un grup de joves promociona l’esdeveniment, una festa on hi haurà dj, barra lliure i 12 pistes. Un s’imagina dessuadores informals Essentials de 400 euros, camises pastel obertes fins al tercer botó, dents fortes com l’adamantí i del color d’un colom de la pau, cadells de l’IQS o d’Esade donant gas als seus scoopies, copes de baló de la mida d’un Bernabéu i mig. En els textos, es parla d’exclusivitat. S’indica que estem davant un acte "només per als joves de la zona alta de Barcelona": "Aquí comença una nova era: amb la nostra música, el nostre ambient i la nostra gent". I aquí és on veiem clar que si el Barça és més que un club, això és més que pàdel: el cordó sanitari davant la sang corrupta dels pobres.

Tot i que l’anunci conté moltes pistes, i no només de 20 x 10 metres. S’esmenta l’"aforament limitat", per aclarir que "no hi pot entrar tothom", com si diguessin "persones humanes". Fins ara, les festes privades en clubs de tennis eren com les romeries a Mart: simplement no les vèiem. Aquesta, però, s’anuncia a les xarxes. ¿No és llavors tan elitista o simplement l’elitisme consisteix ara a refregar-ho? És, en efecte, "una nova era" que mereix ser estudiada.

Tot problema a Espanya s’explica amb el drama de l’habitatge, però també a través del pàdel. I al seu torn, com passa amb la privatització d’empreses públiques posades en mans d’amiguets o el retorn de la laca atòmica, des de la figura d’Aznar, el ninot Funko de la dreta vigorèxica. El tennis podia ser l’esport dels que tenien poder (dels que ja tenien diners), mentre que el pàdel ho és dels que tenen influència (dels que en guanyen). El pàdel, a més, ha filtrat en la resta de la població (fins i tot hi vaig jugar jo durant un temps) i ha alimentat la idea de l’ascensor social sense suor, il·lusió indispensable perquè la bola dels diners voli.

El pàdel és al tennis el que el parxís és als escacs. Més fàcil i aparentment democràtic. Quan es va popularitzar a mitjans dels noranta, ser pijo ja no era una cosa que amagaves, però tampoc en presumies. En el deliri de les puntcoms i del totxo, va representar la drecera dels diners fàcils i va fer fortuna (cito Quiero y no puedo, de Raquel Peláez) "entre los ricos de adosado, en esos grupos residenciales donde las familias visten a sus hijos a juego y gozan de centro comercial propio, donde se seguía vendiendo bien Don Algodón".

Notícies relacionades

Gaza: on mira el món

La intercepció

Hi ha fotos de l’Aznar de 1996, xandall i laca, compartint pista amb Juan Villalonga (Telefónica; Juanito, per als amics), Arias-Salgado (ministre de Foment i després de Carrefour) i Pedro J. Ramírez (llavors El Mundo). Si David Foster Wallace hagués nascut a Ciudad Real, no s’hauria obsessionat amb les finals de tennis entre Nadal i Federer, sinó amb aquests partits. Tot tindria el clímax en el casament de la filla d’Aznar a El Escorial, una bona orla de la corrupció posterior, una eloqüent prova de la cultura de l’esforç (per grimpar), un gran festí de l’orgull de classe (pija).

Hi ha una novel·la en la persecució, com va fer Delillo amb una de baseball a Submundo, d’una pilota de pàdel: Aznar serveix a la pista de Moncloa que li va regalar el fill de Plácido Domingo i, trenta anys després, els cadells dels diners barcelonins celebren "una nova era" en una pista de polipropilè. Una gran final aporofòbica i eugenèsica en què sona a tot volum Taburete.