Saber viure

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

23 de febrer del 2023. 20:33

0 Comentaris

zentauroepp40408619 chimamanda171004123530 / ALBERT BERTRAN

Una no sap quan començar a llegir un llibre que parli del dol (no em refereixo als llibres d’autoajuda, sinó als relats en els quals l’autor o autora s’obre en canal per explicar el seu dol en primera persona): si quan he patit la pèrdua d’un ésser estimat o quan aquest escenari és encara una ombra en l’horitzó que intento apartar, com si fos un molest efecte òptic. Com que molesta, sembla que mai és bon moment. No obstant, en poc temps i sense cap motiu m’he precipitat en tres lectures d’aquest tipus. I utilitzo ‘precipitar’ amb tota la intenció del món: cada una d’aquestes és un abisme, però de les quals he sortit renascuda. El primer va ser ‘Sobre el dol’, de Chimamanda Ngozi Adichie, un títol massa assagístic per al commovedor que és. Ngozi dona cos a un dolor difícil de descriure: la mort del pare viscuda a milers de quilòmetres de distància, obligada pels rigors de la covid. La soledat i la ira que desperten el sol sortint cada dia, els carrers plens de gent, les paraules de consol que no consolen. Aquestes que no sabem encertar davant el moribund emocional que ha sobreviscut a la mort d’un ésser estimat.

Una catarsi de paper

Juanjo Sáez reuneix la seva família més enllà de la mort

La soledat és el mínim comú denominador de tots els dols. Tot i que comparteixis l’amor per la persona que se n’ha anat, el buit que deixen és intransferible. ‘Aterratge’, d’Eva Piquer, entra en aquesta soledat provocada, però alhora necessària. Una autòpsia de l’apatia que tanca el buit, del fred que diu que a poc a poc es trenca tot i que continuï fent fred, tot i que hi continuï havent un dolor que, potser, no desaparegui mai.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Participa

Notícies relacionades

Mort falsa

Cimera sense resultats

L’últim que ha caigut a les meves mans és l’únic que m’ha fet plorar desconsoladament i és, potser, dels tres, el que descriu amb més cruesa la cara més cruel de la vida. És ‘El príncipe y la muerte’, de Daniel Vázquez Sallés. La història d’amor d’un pare i el seu fill durant els 10 curts, durs, però lluminosos, anys de vida d’aquest. És molt dur, però és preciós.

Tres lectures que imanten, com si amarant-nos-en poguéssim entrenar-nos per al dol. Em temo que no, però els tres entrenen, a la seva manera, per saber viure.