Què queda i què s’esborra

No sé si hi ha algun grau de consciència en l’elecció de què conservem, individualment i col·lectivament. ¿També ens manipulem a nosaltres mateixos quan es tracta de la nostra memòria personal? I això, ara que passem un moment curiós en què existeix un altre tipus de memòria que emmagatzemem en megabytes. Mentre la nostra memòria biològica pot ser tan fràgil, la memòria exterior –la que deleguem als dispositius– és obstinada. El núvol ens torna fotos que no sabíem que volíem veure, els recordatoris ens saluden amb aniversaris que no teníem presents, les plataformes reprodueixen versions de nosaltres que potser ja no som. I allò que no apareix a la pantalla, de vegades, ni tan sols té ocasió de tornar.

Notícies relacionades

La Nit de les Lletres Catalanes

Les teles i les seves marques

Així doncs, entre el que recordem massa i el que oblidem massa ràpid, es va dibuixant un paisatge estrany. Una memòria feta de bastions i de buits, d’insistències i de desaparicions. Potser no hi ha una manera correcta de recordar. Potser només hi ha aquest moviment constant, irregular, que esborra, que recupera, que transforma. Una memòria feta d’un material tou i permeable, que canvia de forma segons des d’on la mirem.

No sé si som només memòria, sembla que ho hagi de ser tot, o si també som el benestar de quan el sol de l’hivern ens escalfa la cara, fins i tot en els que ja han perdut del tot el cap. Però sí que hi ha una cosa reveladora en veure què es manté i què no, què insisteix a tornar i què se’n va sense fer soroll. Potser és en aquesta espècie de geografia invisible –la dels records que resisteixen i els que s’apaguen– on realment es dibuixa qui som.