Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Mort falsa

Morir de vegades és ben difícil, molt més que tancar una aixeta o desfer una pastilla efervescent. I estar viu, després de córrer-se la notícia que estaves mort, no sempre és senzill

2
Es llegeix en minuts
Mort falsa

En un xat que tinc amb dos amics, ens inventem de tant en tant que ha mort algú conegut, tot i que ja oblidat. Pot ser una tennista retirada, un jugador de futbol que va vorejar la glòria, una escriptora que va deixar de publicar fa temps o el líder d’un grup de música que va marcar una època. Al rescatar aquests noms gairebé rovellats i donar-los per morts, ens sorprenem doblement, perquè, a més d’estranyar-nos la seva mort, ens costa també creure que encara fossin vius. És increïble la quantitat de persones que veus passar pel davant i de les quals mai més tornes a saber res. Ni tan sols quan moren de veritat. 

Notícies relacionades

Donem per fet, quan algun dels tres anuncia la mort d’un gran oblidat, que és un invent i que viu. Però fa un mes, un dels meus dos amics es va inventar que havia mort algú absolutament desconegut per a ell, i veí meu, i em vaig prendre seriosament la notícia. Vaig escriure a la Marta per dir-li que l’havia dinyat en tal. «Quin horror. Era més jove que nosaltres». Però la vida pega tantes voltes, i sense sentit, i havia transcorregut tant temps des de l’última vegada que vam saber d’ell, que potser, quan va morir, ja era deu anys més vell que nosaltres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El cas és que en tal és viu. Als meus ulls va ressuscitar. Em va fer pensar en Arkadi Babtxenko, un periodista ucraïnès que anys enrere va fingir haver sigut assassinat per acusar Rússia del crim. Morir de vegades és ben difícil, molt més que tancar una aixeta o desfer una pastilla efervescent. I estar viu, després de córrer-se la notícia que estaves mort, no sempre és senzill Balzac va escriure la història del coronel Chabert, soldat de confiança de Napoleó, a qui un oficial rus li va obrir el crani d’una estocada en una batalla. Un amic va acudir a auxiliar-lo i el seu cavall el va trepitjar. A reveure. El van llançar a una fossa. La seva mort es va recollir als llibres d’història. Però Chabert estava viu, va sortir de la fossa, va penar deu anys per Europa i va tornar a París. Quan ho va fer, ningú el va reconèixer. Tots li deien que havia mort. Fins i tot la seva dona, malgrat tenir-lo al davant, es va negar a creure que fos ell.

Temes:

Llibres