Juanjo Sáez reuneix la seva família més enllà de la mort

Els «‘míos’» del títol són els membres de la família de Juanjo Sáez Domper: la iaia, la mama, el papa, l’oncle José Manuel i la gossa Chispeta. Després d’anys de compartir un pis al barceloní barri de la Sagrera i d’ensardinar-se els caps de setmana tots plegats dins un Seat 127, tots ells van morir en un termini de temps dolorosament curt (alguns, en circumstàncies atroces) i l’experiència va deixar l’autor sol i devastat. «Sempre vaig veure la família com una cosa tancada, un cercle en el qual no podia entrar ningú més –explica–. Érem nosaltres sis i ja està. I això em va generar una gran frustració, perquè, al perdre’ls tots, la sensació d’abandonament va ser total, un buit que sé que m’acompanyarà sempre».

Sáez s’ha passat gairebé una dècada buscant la manera d’afrontar aquesta pèrdua; d’assumir-la i d’entendre les seves pròpies reaccions davant la desgràcia: la ràbia, la tristesa, l’ansietat, l’hedonisme, el sentiment de culpa... Al final, la via més satisfactòria va resultar ser l’art. «Vaig començar a escriure’ls cartes en les quals els deia les coses que m’hauria agradat dir-los en vida i els explicava com me n’anava. I a poc a poc tot això va anar prenent forma de llibre, però ho feia per a mi, perquè pensava que no li anava a interessar a ningú».   

Un ‘Barrio lejano’ a la Sagrera

El resultat és un commovedor viatge a través del temps (molt pròxim en intencions al que proposava el japonès Jiro Taniguchi en la seva meravellosa novel·la gràfica ‘Barrio lejano’), on el relat de les dissorts familiars es barreja amb records del més variat, anècdotes delicioses, somnis, converses imaginàries sobre assumptes de gran calat i personalíssimes reflexions de banalitat només aparent, a tot això disposat amb un aclaparador domini dels recursos gràfics que conformen l’inconfusible univers artístic de l’autor. 

El llibre va passar un temps al calaix dels projectes rebutjats fins que una invitació entusiasta de l’editor de Temas de Hoy Marcel Ventura va arrossegar Sáez a treure’l d’allà i ensenyar-l’hi al món. «Necessitava que algú em digués que era important publicar-ho, perquè jo no ho tenia gens clar. Al cap i a la fi, a mi ja m’havia servit». ¿De quina manera? «Jo necessitava crear-me un nou escenari per viure, i fer el llibre ha sigut com convertir tots aquests records en una eina i que deixessin de ser un llast. Ara crec que veig la vida d’una altra manera».

Alguns records, no obstant, resultaven tan insuportables que ni ell mateix sabia com representar-los. Li va passar, per exemple, amb la història del seu oncle José Manuel, un home castigat per la malaltia mental que després de la mort de la seva mare i de la seva germana va tallar tots els llaços amb el món i va convertir el pis familiar en un búnquer en el qual va morir d’un infart envoltat d’escombraries. El seu cadàver no va ser trobat fins al cap de vuit mesos. En aquells vuit mesos, la ràdio de la casa no va deixar de sonar. Sáez explica els fets en unes pàgines atapeïdes de lletra bigarrada, sense gairebé dibuixos; en un moment determinat, decideix tallar el relat i no anar més enllà.

«La meva mare va morir de càncer i el meu pare va patir un ictus i va estar diversos mesos entrant i sortint del coma –explica l’autor–. En les seves morts hi va haver una certa dosi de bellesa i lliçons valuoses per aprendre’n. En el cas del meu oncle no hi va haver res d’això, només la visió d’una ment malalta, arrasada. Tot era tan sòrdid que vaig preferir parar».

Emocions abstractes

No és l’únic moment en què Sáez es queda sense paraules. A l’última part del llibre, després d’explicar com la pel·lícula ‘La vida de Pi’ el va ajudar a començar a deixar enrere el dolor sense perdre el record, inclou sis pàgines de taques de colors –«emoció pura, abstracta; coses que sents i no pots explicar»– que, d’una manera estranya, connecten el final de ‘Para los míos’ amb el de ‘2001: Una odissea de l’espai’, de Stanley Kubrick. L’autor somriu davant el suggeriment. «¡Aquesta pel·li em va marcar molt! Allà, després d’aquestes imatges que són emoció despullada, l’astronauta arriba a una casa que simbolitza una nova realitat. Jo, en lloc d’anar-me’n a un lloc abstracte, hi he ficat un passeig per la Rambla amb la meva nòvia perquè volia regalar-me un final feliç».

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Va dibuixar un final feliç i la realitat, en aquest cas, comença a imitar l’art. Amb la seva apel·lació a temes tan universals com la mort i la família, ‘Para los míos’ està arribant a molta més gent que els anteriors llibres d’un Sáez que es mostra literalment desconcertat davant les reaccions que suscita la seva última obra. «Està sent molt bèstia. Mai he rebut una resposta així. La gent s’ensorra. Hi ha amics als quals fa molt que no veig que em truquen per disculpar-se o m’envien notes de veu que em deixen destrossat. Estic rebent carinyo a sac. I gent que no conec de res m’envia abraçades i m’explica les seves històries. És el millor que he pogut fer en la meva vida».

Fins i tot la qualitat del son, diu, ha millorat. «Ja no em barallo en somnis amb els meus pares, ara tot és molt més reparador. L’altre dia vaig somiar que la meva mare em deia: «Ja està, Juanjo. Tranquil». I em vaig aixecar renovat».