Un cop a càmera lenta
S’acaba aquest 2025 que globalment ens ha acostat un pas més cap a l’abisme i aviat farà un any que Donald Trump va ser investit president dels Estats Units. ¿Un any tan sols? Sembla que molt més. Tot va molt de pressa i alhora molt a poc a poc, i la meva sensació és que els Estats Units viuen un cop d’estat a càmera lenta. El bombardeig diari de notícies difumina la realitat. L’estratègia de Trump és la contrària als altres líders totalitaris: Putin o Xi Jinping parlen poc, Trump no calla. Cada dia obre nous fronts, signa decrets llei, presenta demandes milionàries, critica, menteix, prohibeix, se serveix de l’estat per tramar revenges personals, insulta els periodistes que no li són afins.
Tot i que actuï com un sàtrapa i un milhomes ignorant, tot i que l’ICE executi detencions d’immigració arbitràriament i saltant-se la llei, la seva política no és feixista, ni nazi. Aquest és el problema: des del cor de la democràcia constitucional, ha iniciat una lenta destrucció de la democràcia, com un càncer intern que ho va rosegant tot. No hi ha treva i els periodistes que ho volen denunciar no donen l’abast. Massa fronts oberts. Els rivals del partit demòcrata segueixen estabornits, incapaços de trencar una jerarquia interna massa conservadora, on els que proposen idees progressistes són acusats per Trump de comunistes, a un pas del terrorisme. Tothom sap que és rampellut i amb un greu dèficit d’atenció, però els esbirros del partit republicà no obren la boca per por de represàlies i aguanten: saben que a la llarga la servitud es traduirà potser en diners, perquè per a Trump la política és negoci.
Li queden tres anys en el poder. Mentre no arriba el moment en què intenti canviar la constitució per buscar un tercer mandat, veurem si les tres escletxes que l’amenacen es fan més grosses: les llistes d’Epstein, un fangar que no sap com fer desaparèixer; els símptomes cada cop més evidents de senilitat i una possible demència, i l’elecció recent de Zohran Mamdani com a alcalde de Nova York: una actitud i un canvi de paradigma que el desarma perquè no l’entén, una espurna d’esperança per al 2026.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
