L’anticonstitucionalitat de Vox

No obstant, de l’entrevista que Jordi Évole ha fet a Macarena Olona es dedueix que l'anticonstitucionalitat de Vox podria no circumscriure’s a l’àmbit de les idees sinó estendre’s també a l’àmbit dels actes. L’exdirigent ha aixecat una ombra de sospita sobre el seu antic partit assegurant que en el seu si no es respecta la democràcia interna, una cosa que la Constitució exigeix als partits polítics, i insinuant que les decisions polítiques es prenen fora d’aquest, circumstàncies totes dues que, teòricament, podrien amenaçar la seva supervivència política i desembocar en la seva il·legalització, tot i que a la pràctica aquesta possibilitat sigui molt remota però no impossible. 

Es podria pensar que, atesa la seva condició de partit eminentment nacionalista, Vox té una fixació amb els partits secessionistes i amb tot el que amenaci la unitat d’Espanya. I això és en part cert perquè Vox també pretén convertir Espanya en un estat unitari i acabar amb l’Estat de les autonomies que emana del reconeixement del dret d’autonomia, consagrat a l’article 2. Però no només això. Vox també es proposa suprimir alguns dels fets diferencials de llarga tradició històrica reconeguts i protegits constitucionalment, com són el Concert Econòmic Basc i el Conveni Navarrès, les policies autonòmiques o la cooficialitat de les llengües. D’això es dedueix que Vox defensa una certa idea d’Espanya que no només no s’ajusta a la Constitució sinó que es pot qualificar d’anacrònica, ja que no respon a la tradició històrica per molt que pretengui emular Don Pelayo i comenci les campanyes electorals a Covadonga

Però l’esperit anticonstitucional de Vox no s’esgota en la qüestió territorial, ja que també defensa una reforma del sistema electoral que modifiqui les actuals circumscripcions provincials incorporant una circumscripció única, i posa en dubte la llibertat de culte i la progressivitat del sistema fiscal, qüestions totes elles reconegudes constitucionalment. I està en el seu dret de fer propostes que contradiguin la Constitució. Igual com ho estan els partits independentistes quan es volen escindir d’Espanya i desafien la indissoluble unitat de l’Estat recollida a l’article 2, o bé quan Podem desdenya el pacte constitucional i les institucions que n’emanen, en particular la monarquia, parlant del ‘règim del 78’.  

Notícies relacionades

Macarena Olona carrega contra els seus excompanys de Vox: «Hi ha qui creu que l’homosexualitat és una malaltia»

Naturgy: no tots els fons són iguals

La Constitució l’hi permet i si resisteix tanta impugnació és perquè, per sort, és prou rígida com per no estar sotmesa a mercè de majories exigües, canviants i capritxoses. I, paradoxalment, la polarització existent respecte a aquesta s’ha convertit en antídot davant el canvi i una garantia de continuïtat ja que a la pràctica la converteix en irreformable i impossibilita la materialització de qualssevol dels antagònics projectes polítics que la discuteixen.  

No obstant, l’immobilisme resultant pot fer créixer la percepció que la Constitució és una presó i no una garantia de llibertat i acabar restant-li legitimitat. Els partits que es reconeixen com a constitucionalistes no haurien d’ignorar aquesta circumstància i farien bé a recuperar l’agenda reformista que va portar la nova política i que mai es va arribar a materialitzar, amb la vista posada en la creixent necessitat de recuperar el consens constitucional conjurant la influència dels extrems.