El dubte

Durant la Segona Guerra Mundial va viure al París ocupat; el seu marit va ser deportat a un camp de concentració nazi i ella va participar en la Resistència. Va esperar el seu retorn durant mesos sense saber si era viu o mort. D’aquest dubte traumàtic van néixer alguns dels seus textos més intensos, com El dolor. Llegiu-lo, és estremidor. No podem imaginar l’impacte d’una guerra en aquells que la viuen, com transforma la vida sencera.

Per això resulta tan inquietant escoltar l’última frivolitat que ha protagonitzat Donald Trump. En una conversa amb la primera ministra japonesa va preguntar, entre jocós i recriminatori, per què el Japó no havia avisat els Estats Units de l’atac a Pearl Harbor el 1941. Com si un esdeveniment que va desencadenar una guerra devastadora fos una reunió de veïns mal coordinada. El més sorprenent és la manera com Trump introdueix en la conversa pública aquest tipus de lleugeresa que desarma. És una manera de viure fora de la gravetat dels fets, com si la història fos un decorat i no una experiència humana feta de vides perdudes, decisions irreversibles i memòria compartida. Una cosa de la qual cal parlar amb cura.

Notícies relacionades

Llibreries, quilòmetre zero

Mitigar el cost de la guerra

Trump no dubta, només dispara paraules sense filtre. Al seu voltant la conversa pública comença a semblar-se a una sobretaula caòtica on cadascú improvisa la seva pròpia versió del món. Tot sembla un espectacle, una paròdia. I la cadira del seu despatx on rep els dirigents d’altres països, una mena de cadira elèctrica.

El dubte que va descriure Duras pot ser devastador i fins i tot irreversible, però també pot ser un acte de lucidesa. No és un dubte contra el món, sinó contra les nostres pròpies seguretats. Potser és demanar massa a aquestes alçades només gent que dubti abans d’obrir la boca.