Pròxim Orient
El ‘no a la guerra’ com a dogma
Oposar-se a la guerra sol despertar consensos ràpids i reconfortants perquè descansa sobre una afirmació moral difícilment qüestionable: la guerra és dolenta. Sempre. I ho és perquè destrueix vides, arrasa territoris i projectes de futur, i activa una lògica de brutalitat difícilment compatible amb qualsevol ideal humanista. Però amb reconèixer-ne la maldat no n’hi ha prou per evitar-la o impedir-la.
Aquesta oposició, a més, sol anar acompanyada d’una apel·lació sistemàtica al dret internacional, elevat a la categoria de dogma. S’invoca com si, per si sol, n’hi hagués prou per contenir les ambicions, els conflictes i les rivalitats entre estats. El problema no és que aquesta aspiració existeixi –de fet, és desitjable–, sinó confondre-la amb una descripció del funcionament del món quan no és més que una creença. Per això quan s’afirma que n’hi ha prou amb remetre’s al dret internacional per resoldre conflictes com el de l’Iran, el que apareix no és tant una anàlisi del funcionament real del sistema internacional com una confiança normativa en el que aquest ordre hauria de ser. I, com passa amb tot dogma, la seva funció principal no és explicar la realitat, sinó oferir tranquil·litat moral davant la seva complexitat.
En el cas de l’Iran, davant la impossibilitat d’intervenir dins de les regles del dret internacional –és a dir, mitjançant un mandat de l’ONU–, reapareix immediatament l’argument que el més responsable és no fer res. No perquè el règim iranià sigui defensable –ningú amb dos dits de front ho sosté seriosament–, sinó perquè intervenir-hi, s’afirma, sempre empitjora les coses. Amb el que ha passat a l’Iraq o l’Afganistan n’hi ha prou com a exemple. La conclusió sembla òbvia: més val abstenir-se’n.
Un argument amb aparença de moderació que el fa especialment atractiu. No vol ningú empitjorar una situació ja problemàtica ni obrir la porta a conseqüències imprevisibles. Es tracta d’una mena de raonament que pertany a una tradició intel·lectual ben coneguda i que Albert O. Hirschman va descriure amb precisió en la seva anàlisi de la retòrica reaccionària anomenant-la "la tesi del risc". Segons aquesta lògica, com que qualsevol intent de canvi o qualsevol intervenció pot agreujar el problema que pretén resoldre, la prudència aconsella no actuar.
Però la tesi del risc enclou un problema que és ben palès: si es porta fins a les últimes conseqüències, paralitza qualsevol acció política. Sempre hi ha la possibilitat que intervenir surti malament i la història ens n’ofereix nombrosos exemples. Però també mostra situacions en què la inacció ha fet que els problemes s’agreugessin fins a esdevenir molt més nocius.
El debat sobre l’Iran exigeix precisament escapar-se d’aquest fals dilema entre pacifisme moral i fatalisme polític. Reconèixer que la guerra és moralment dolenta no equival a afirmar que totes les guerres són evitables ni que tota intervenció és necessàriament pitjor que la passivitat, fins i tot si la intervenció no encaixa en el marc del dret internacional.
