Legitimitat i legalitat global
L’atac dels Estats Units i Israel a l’Iran torna a plantejar la disjuntiva entre la legitimitat i la legalitat en el sistema internacional. L’ofensiva es produeix després d’anys d’intensa repressió interna per part d’un règim hostil a Occident, que recolza milícies i compta amb un programa nuclear que s’ha convertit en una amenaça per a la seva població i per a la seguretat internacional. Per això, des d’una perspectiva normativa, es podria afirmar que aquests factors doten de certa legitimitat una intervenció orientada a posar fi a un règim d’aquestes característiques. No obstant, l’operació no respon únicament a la voluntat altruista d’alliberar la societat iraniana i de fer el sistema internacional més segur, sinó que, aprofitant una conjuntura de debilitat interna, respon a interessos estratègics propis que fan més complex encaixar-los jurídicament.
La Unió Europea, les Nacions Unides i el Govern espanyol han apel·lat a la contenció i al respecte del dret internacional, en línia amb el principi que prohibeix l’ús de la força tret d’en casos de legítima defensa o amb autorització del Consell de Seguretat. El problema és que, amb el funcionament actual dels organismes multilaterals, legalitat i legitimitat difícilment poden convergir. El sistema de veto en el Consell de Seguretat impedeix la presa de decisions quan les grans potències hi estan implicades i redueix la possibilitat d’una resposta col·lectiva davant violacions sistemàtiques de drets humans i amenaces a la seguretat d’altres estats.
Notícies relacionadesEn teoria, legalitat i legitimitat haurien d’anar unides. A la pràctica, es dissocien. El resultat és que s’acaba invocant la legalitat per protegir la sobirania d’Estats que vulneren de manera sistemàtica els drets de la seva població. I tot i que la defensa del marc jurídic no suposi un aval polític, a la pràctica garanteix la continuïtat de l’Estat com a subjecte protegit. Una circumstància que s’explica pels fonaments del mateix sistema: l’ordre internacional contemporani s’assenta en la sobirania i la no ingerència, no en la naturalesa democràtica dels governs. Va ser dissenyat per prevenir la guerra entre Estats, no per jutjar la qualitat dels seus règims.
Les contradiccions que se’n deriven obliguen a plantejar-se una pregunta incòmoda: ¿fins a quin punt s’ha d’acceptar, en nom de la pau i la sobirania, una situació de bloqueig que permet mantenir-se a Estats que incompleixen reiteradament les normes internacionals? El sistema creat després de la Segona Guerra Mundial va prioritzar la pau com a objectiu central. Però quan aquesta prioritat es converteix en el principi absolut, hi ha el risc que acabi protegint els que vulneren els compromisos recollits a la Carta de les Nacions Unides. El cas iranià il·lustra a la perfecció aquesta tensió. I aquesta no es resoldrà ni substituint el multilateralisme per l’acció unilateral ni tampoc ignorant els límits d’un sistema que ja no compleix les seves funcions, si és que alguna vegada ho va fer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
