Eludir el Parlament

Des de la Moncloa s’argumenta que el president compareix amb freqüència al Congrés, però sempre amb formats que li permeten fixar el marc del debat, mentre que esquiva altres instruments parlamentaris. Per exemple, no acudeix a una sessió ordinària de control al Senat des de març del 2024, malgrat que el reglament preveu la seva assistència mensual; el debat sobre l’estat de la nació només s’ha celebrat una vegada des del 2018 i les Conferències de Presidents a penes s’han convocat en dues ocasions al llarg de tota la legislatura.

S’hi ha d’afegir, a més, el recurs creixent a la via executiva per adoptar decisions sense sotmetre-les a votació a les Corts, així com també el bloqueig de nombroses iniciatives legislatives mitjançant la pròrroga reiterada dels terminis d’esmenes al Congrés. Una pràctica que afecta sobretot les propostes de l’oposició, però també algunes dels socis del Govern, cosa que evidencia fins a quin punt el control dels temps legislatius és un instrument per limitar el debat parlamentari.

Regeneració democràtica.

Notícies relacionades

El Parlament demana al Govern que el peatge de la C-32 sigui gratuït els dies laborables durant les obres de la R2 Sud

El Tribunal Suprem autoritza els Mossos a destruir tot el material intervingut l’1-O

Aquestes pràctiques, en bona mesura, responen a la lògica d’un govern en minoria. Quan les majories són inestables i cada votació implica un risc, l’Executiu tendeix a evitar escenaris en els quals la seva debilitat pugui traduir-se en derrotes parlamentàries. La selecció dels debats, el recurs a instruments executius o el control dels temps legislatius li permeten mantenir la iniciativa sense exposar-se a una aritmètica incerta.

El problema són les seves repercussions institucionals. La reducció de debats generals, l’escassa presència del president al Senat o el bloqueig d’iniciatives legislatives limiten les funcions deliberativa i de control del Parlament. Una dinàmica que contrasta amb el discurs del mateix Govern sobre la regeneració democràtica, el pla del qual planteja reforçar la qualitat del debat públic i revitalitzar instruments com la celebració anual del debat sobre l’estat de la nació. La distància entre aquest discurs i la praxi resulta, per això, difícil d’obviar: més enllà de les dificultats de governar en minoria, la legislatura evidencia fins a quin punt l’estabilitat governamental pot acabar desplaçant l’equilibri institucional cap a l’Executiu i debilitar els espais de control i deliberació propis del parlamentarisme. I això és una cosa que difícilment contribueix a reforçar la qualitat democràtica.