La guerra compleix un any

Ara els dos bàndols es preparen per a un nou enfrontament. Rússia amuntega homes, es diu que uns 300.000, que moren com xinxes per la falta de preparació, eficàcia en combat, errors de comandament i incapacitat logística de Rússia per mantenir-los i proveir-los degudament. Segons fonts d’intel·ligència, Rússia podria haver patit ja 200.000 baixes en aquest conflicte, tot i que aquesta no sembla la principal preocupació del Kremlin. El seu objectiu immediat és el nus de Bakhmut per assegurar-se el control del Donbass. I després ja ho veurem, perquè continuem sense conèixer els seus objectius reals. No li va millor a Ucraïna, un país destrossat que també té baixes enormes i més dificultat per reposar-les i que ens demana míssils de llarg abast i tancs que trigaran a arribar, igual que l’ensinistrament de les seves tripulacions. Amb ells, Kíiv pretén recuperar el terreny perdut.

Moscou pensa que la seva capacitat de lluita i de sacrifici serà sempre més gran que la dels hedonistes que poblem l’Europa democràtica, que ens cansarem aviat de continuar enviant a Ucraïna els diners que necessita per pagar els serveis bàsics que li permeten continuar funcionant com a país, les moltes armes cada vegada més cares i sofisticades i el suport en intel·ligència precís per utilitzar-les amb eficàcia. Creu que és qüestió de temps que apareguin diferències entre països europeus, entre Europa i els Estats Units i que els republicans obstaculitzin la política pro Ucraïna de Biden. Pensa que podrà trencar la voluntat de resistència dels ucraïnesos a base de deixar-los sense vivendes, aigua potable i electricitat i sense preocupar-li que nosaltres això ho anomenem crims de guerra. Per totes aquestes raons, Moscou, a falta de la victòria ràpida que inicialment esperava i que ja no sembla possible, pensa que una guerra llarga de desgast pot ser la següent millor opció perquè aparentment no li preocupen els morts que li costi, mentre esquiva millor que pitjor les nostres sancions.

El problema és que aquesta estratègia es troba amb la ferma voluntat occidental de continuar recolzant Ucraïna, com demostren totes les intervencions que se senten aquests dies a la Conferència de Seguretat de Munic, on es reitera la idea que una victòria russa seria un desastre per a les democràcies.

Notícies relacionades

Kíiv urgeix els 6.000 civils que encara queden a Bakhmut a deixar la ciutat

Esplugues és Úniques

El resultat és que si anem a una guerra llarga augmenten les possibilitats que una espurna, fins i tot indesitjada, pugui desembocar en una extensió del conflicte i involucrar-nos a tots encara que no ho vulguem. El secretari general de l’OTAN pensa que mentre no intervinguem obertament amb soldats propis en la lluita, o sigui, mentre no posem les «botes sobre el terreny», no trenquem amb la nostra postura de no bel·ligerància. Diu que recolzem Ucraïna però que no estem en guerra amb Rússia. I fins ara ha funcionat, però, ¿continuarà fent-ho quan entrin en combat els tancs Abrams, Challenger i Leopard i míssils de llarg abast caiguin sobre el territori de la Federació Russa? Fa uns dies, a Brussel·les, Zelenski ens va demanar avions F-16 i se li va respondre amablement que no, però suposo que en no gaire temps aquest no es convertirà en un sí, com acaba de passar amb els tancs Leopard. ¿Què passarà llavors?

No dic que no hàgim de continuar ajudant un país que ha sigut injustament atacat pel «delicte» de pretendre decidir el seu futur amb llibertat acostant-se a la Unió Europea i a l’OTAN; el que dic és que hem de ser molt conscients que amb l’entrega a Ucraïna d’armament cada vegada més sofisticat ens acostem a una perillosa escalada i hem de mesurar molt bé els passos que fem per continuar donant suport als ucraïnesos sense veure’ns arrossegats on no volem anar, a un conflicte obert de l’OTAN amb Rússia, perquè ja hem tingut dues grans guerres en aquest continent i ningú en vol una altra.