Sa Graciosa Majestat

Froilà és un dels nostres. I si no ho és, representa el que a molts ens agradaria haver sigut. És molt probable, com va cantar Sabina, que les nenes ja no anhelin ser princeses, però quants adolescents i adults no voldrien posar-se a la pell d’aquest baliga-balaga Gran d’Espanya i Caballero Divisero Hijodalgo del Ilustre Solar de Tejada. Una vida sense gairebé responsabilitats, un gamberro sense mesura que viu dels fets consumats i socialment acceptats des de la resignació de nosaltres, els del populatxo; viu del conte, sense haver de fer-ho d’amagatotis ni preocupar-se pel salari mínim i molt menys per la pensió; va repetir curs i el seu entorn assegura que ha acabat una carrera amb 24 anys; cultiva la imatge del dandi hortera que fuma havans i freqüenta a primera hora del matí locals de novel·la negra; es va permetre el caprici de joguinejar amb una arma quan era menor i disparar-se un tret al peu sense que la Guàrdia Civil molesti els seus progenitors ni Serveis Socials qüestioni la pàtria potestat. A qui no li agradaria alguna vegada despertar-se entre setmana en un ‘after’ il·legal, amb servei de sauna, reservats vip, xampany del car i cocaïna rosa sense haver d’estar mirant l’hora perquè cal fitxar a l’oficina. Quin luxe viure en primera persona un tiroteig en una discoteca on la màfia de Marbella salda un malentès amartellant una Beretta. Molts ni tan sols creuen que això existeixi fora de les pantalles. Froilà, no obstant, fa un ‘cameo’ en totes les sèries del nostre imaginari i sempre sobreviu en la següent temporada.

La seva família ha decidit actuar com en les tires de Garfield, que cansat de les barbàries de Nermal, aquell gatet asexuat i molest, decidia cada cert temps enviar-lo a Abu Dhabi. Allà, sota el paraigua protector del seu avi, diuen que «ha trobat» feina. El de menys és de què. Els guionistes del Trivial tampoc sabrien gaire bé què posar en la resposta. I no obstant, repassant la pila de dispendis que han estat manejant les cases reials europees, ja podem mesurar-nos sense complexos amb biografies no menys entretingudes, com les de Carles i Camil·la, el príncep Andreu, Estefanía i el seu guardaespatlles o Meghan i Enric, membres de la reialesa al costat dels quals, el nostre petit Froilà és un petit príncep en pràctiques.

Notícies relacionades

Totes les revelacions de les memòries del príncep Enric (abans que surti oficialment el llibre)

Illa, malgrat Sánchez

M’agrada imaginar Froilà en alguna mansió de novel·la d’Easton Ellis, envoltat d’amics que no se sap a què es dediquen, amb Lamborghinis i Ferraris a la porta, noies i nois lleugers de roba capbussant-se en una piscina en forma de ronyó, travestis i drags donant la nota d’inclusió, un tipus amb una safata i el nas empolsat, un ‘pollavieja’ vestit de barnús i un advocat de vint-i-un botó mirant de firmar un contracte per rodar una pel·lícula d’adults. I el net de l’emèrit sense assabentar-se de la missa la meitat, citant mentalment Quevedo: «Tots els que semblen estúpids ho són i, a més, també ho són la meitat dels que no ho semblen».

Froilà representa el prototip de l’Espanya retratada en els grans períodes de la nostra literatura. És l’Eloísa de Galdós i el pícar de Mateo Alemán. «La sang s’hereta, el vici s’aferra [...]. Terrible animal són 20 anys. No hi ha batalla tan sagnant ni tan travada escaramussa com la que porta la jovenesa amb si». És un personatge de Cela al segle XX («Hi ha dues classes d’homes: els que fan la història i els que la pateixen») i de Javier Marías en el XXI («Els adults de la nostra època són educats per continuar sent nens»). Que segueixi Froilà, que res aturi aquest mandat seu en el regne de l’absurd. Si hi ha d’haver monarquia, que sigui amb totes les seves conseqüències. Enlloc està escrit que hagi de ser avorrida.