Dieta socialdemòcrata de bledes

Al contrari: la principal carta electoral de Starmer va ser l’avorriment. L’avui primer ministre va esborrar tot rastre de Jeremy Corbyn al partit, va evitar les grans promeses i l’èpica ideològica, i es va comprometre a treballar i a gestionar des de la moderació. Avui afronta una crisi des de les seves pròpies files (¡ai, l’enciam!), bàsicament perquè els problemes del país continuen sent els mateixos (en resum: el fenomenal tret al peu del Brexit) i l’avorriment acaba... avorrint. El Regne Unit continua tenint un Estat del benestar en crisi, un gran problema d’accés a l’habitatge, una agra discussió sobre la immigració atiada per l’extrema dreta i un primer ministre amb una comoditat parlamentària indiscutible sense cap capacitat d’il·lusionar no ja el seu país, ni els seus votants, sinó el seu propi partit.

En temps d’incertesa, assetjada pel caos de l’extrema dreta en el seu assalt a l’espai conservador i al poder en general, la socialdemocràcia s’ha abraçat a la gestió i la previsibilitat com les seves principals cartes electorals. És cert que no li’n queden gaires més: el vot de classe l’ha perdut en mans de l’extrema dreta, i a la seva esquerra sovintegen partits i moviments de vocació identitària i maximalista que han enterrat les antigues banderes per noves ensenyes de tot tipus, des d’allò queer al papers per a tothom. Però, tot i així: potser no cal ser insípid com una bleda bullida, com és el cas de Starmer.

La gestió, tranquil·litat i fiabilitat com a úniques cartes per assolir o mantenir el Govern no arriben gaire lluny en temps de conversa pública molt emocional. Al Partit Socialista espanyol les bones dades macroeconòmiques i ventar l’espantall de l’extrema dreta només li donen per aconseguir derrota rere derrota a Extremadura, Castella i Lleó i Aragó, amb María Jesús Montero en capella a Andalusia. És poc il·lusionant basar una campanya electoral a frenar la majoria (vista com a inevitable) d’una dreta a què s’acusa de voler suprimir la sanitat pública. Com en el futbol, destruir la contra mai serà tan emocionant com jugar amb la línia defensiva en camp rival.

Notícies relacionades

Com pagar un deute

Una cimera per a l’estabilitat

A la resta d’Europa, a la socialdemocràcia tampoc li va gaire bé. La pinça d’extrems l’ha esborrat del mapa a França i gairebé a Itàlia. Sobreviu als països nòrdics, amb casos com el danès, on en temes com immigració i inseguretat abraça els postulats de la dreta i en els econòmics i socials manté posicions més tradicionals del seu espectre polític. Només d’aquesta manera sembla que la socialdemocràcia pot aspirar a renovar la màgia perduda: quan sota un mateix sostre podia acollir els treballadors i els estudiants universitaris, quan apel·lava al mateix temps a l’eix de classe i a l’identitari en termes ideològics.

Eren uns temps en què, al parlar del futur, el discurs del centreesquerra no es conjugava en termes de por. Perdut en gran manera el vot de l’esquerra tradicional, als Starmer i companyia se’ls pot preguntar què ofereixen per demà, a més de frenar l’extrema dreta en el seu afany de destruir els nostres drets i llibertats. Perquè la barreja de gestió avui i por demà no sembla la fórmula més excitant i il·lusionant amb què dirigir-se a un electorat al qual sembla que la gestió no li importa tant (vegeu Donald Trump) i que no pensa que n’hi hagi per a tant amb l’extrema dreta (a la llum dels seus resultats electorals). En el tros que va del Hope de Barack Obama a l’avorriment de Starmer es resumeix la crisi global de la socialdemocràcia.