Dieta socialdemòcrata de bledes
L’esgotament narratiu del centreesquerra es nodreix del fet que en aquests temps emocionals un projecte que només ofereix por de l’adversari i competència tècnica potser és necessari, però difícilment serà desitjable
Ara per ara, a Keir Starmer cap tabloide l’ha posat a competir amb un enciam per veure qui dura més, però temps al temps. Després (o a pesar) del festival de despropòsits del Partit Conservador britànic des de David Cameron fins a Rishi Sunak, passant per Liz Truss i el seu enciam, al Partit Laborista li va costar unes quantes eleccions generals i unes quantes crisis lligades directament o indirectament al Brexit, arribar al poder des que el leave va guanyar el referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE el 2016. Ho va fer de manera aclaparadora, amb 411 escons sobre 650. Va ser una victòria molt àmplia sustentada en el rebuig del Partit Conservador i en la dispersió del vot conservador entre els tories i els seguidors de Nigel Farage, però no en l’entusiasme.
Al contrari: la principal carta electoral de Starmer va ser l’avorriment. L’avui primer ministre va esborrar tot rastre de Jeremy Corbyn al partit, va evitar les grans promeses i l’èpica ideològica, i es va comprometre a treballar i a gestionar des de la moderació. Avui afronta una crisi des de les seves pròpies files (¡ai, l’enciam!), bàsicament perquè els problemes del país continuen sent els mateixos (en resum: el fenomenal tret al peu del Brexit) i l’avorriment acaba... avorrint. El Regne Unit continua tenint un Estat del benestar en crisi, un gran problema d’accés a l’habitatge, una agra discussió sobre la immigració atiada per l’extrema dreta i un primer ministre amb una comoditat parlamentària indiscutible sense cap capacitat d’il·lusionar no ja el seu país, ni els seus votants, sinó el seu propi partit.
En temps d’incertesa, assetjada pel caos de l’extrema dreta en el seu assalt a l’espai conservador i al poder en general, la socialdemocràcia s’ha abraçat a la gestió i la previsibilitat com les seves principals cartes electorals. És cert que no li’n queden gaires més: el vot de classe l’ha perdut en mans de l’extrema dreta, i a la seva esquerra sovintegen partits i moviments de vocació identitària i maximalista que han enterrat les antigues banderes per noves ensenyes de tot tipus, des d’allò queer al papers per a tothom. Però, tot i així: potser no cal ser insípid com una bleda bullida, com és el cas de Starmer.
La gestió, tranquil·litat i fiabilitat com a úniques cartes per assolir o mantenir el Govern no arriben gaire lluny en temps de conversa pública molt emocional. Al Partit Socialista espanyol les bones dades macroeconòmiques i ventar l’espantall de l’extrema dreta només li donen per aconseguir derrota rere derrota a Extremadura, Castella i Lleó i Aragó, amb María Jesús Montero en capella a Andalusia. És poc il·lusionant basar una campanya electoral a frenar la majoria (vista com a inevitable) d’una dreta a què s’acusa de voler suprimir la sanitat pública. Com en el futbol, destruir la contra mai serà tan emocionant com jugar amb la línia defensiva en camp rival.
A la resta d’Europa, a la socialdemocràcia tampoc li va gaire bé. La pinça d’extrems l’ha esborrat del mapa a França i gairebé a Itàlia. Sobreviu als països nòrdics, amb casos com el danès, on en temes com immigració i inseguretat abraça els postulats de la dreta i en els econòmics i socials manté posicions més tradicionals del seu espectre polític. Només d’aquesta manera sembla que la socialdemocràcia pot aspirar a renovar la màgia perduda: quan sota un mateix sostre podia acollir els treballadors i els estudiants universitaris, quan apel·lava al mateix temps a l’eix de classe i a l’identitari en termes ideològics.
Eren uns temps en què, al parlar del futur, el discurs del centreesquerra no es conjugava en termes de por. Perdut en gran manera el vot de l’esquerra tradicional, als Starmer i companyia se’ls pot preguntar què ofereixen per demà, a més de frenar l’extrema dreta en el seu afany de destruir els nostres drets i llibertats. Perquè la barreja de gestió avui i por demà no sembla la fórmula més excitant i il·lusionant amb què dirigir-se a un electorat al qual sembla que la gestió no li importa tant (vegeu Donald Trump) i que no pensa que n’hi hagi per a tant amb l’extrema dreta (a la llum dels seus resultats electorals). En el tros que va del Hope de Barack Obama a l’avorriment de Starmer es resumeix la crisi global de la socialdemocràcia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
