La cultura del no a tot, per Pilar Rahola

La capacitat de l’esquerra antisistèmica per col·locar relats d’èxit en l’imaginari col·lectiu és extraordinària. Per bé que aquesta mena d’opcions ideològiques acostumen a tenir resultats electorals migrats, aconsegueixen una gran nivell d’influència a l’hora de prestigiar les seves consignes més estridents. És així com s’han instal·lat certes lletanies que, amb el temps, s’han convertit en dogmes de fe, i ningú no discuteix. Per exemple, la idea que és progressista estar en contra de les grans infraestructures, o de les activitats turístiques, o dels projectes econòmics més ambiciosos. I, no cal dir, tot allò que desprèn olor de riquesa és rebutjat com si fos la pell del dimoni, siguin hotels de luxe, o creuers, o botigues d’alta marca.

És la cultura de la progressia amb boina, una cultura del no a tot, no al cotxe, no a l’empresa, no a les carreteres, no al turisme, no al luxe, no a l’aeroport i un llarg etcètera de negativitat que es vesteix de progressisme malgrat que, en general, va en contra de l’avenç social.

Tal vegada la pregunta és aquesta: ¿què vol dir progressisme? En termes de drets civils, la resposta sembla clara: tot allò que ajuda a articular una societat plural, tolerant i democràtica. Això no significa que, sovint, aquells que s’etiqueten de progressistes no siguin els primers que coarten la llibertat de pensament. En la qüestió del políticament correcte, per exemple, els principals censors de les idees són justament aquells que es vesteixen de progres.

Però si traslladem la pregunta a la qüestió econòmica, la resposta és molt més sinuosa, especialment si el relat se situa en els termes maximalistes de l’extrema esquerra. El problema no és, però, que existeixin aquesta mena de plantejaments radicals, sinó que els «comprin» altres opcions polítiques que, essent d’esquerres, no són antisistema. A casa nostra, l’exemple més clar és el d’ERC, que, tot i ser molt més moderada que la CUP o els Comuns, en termes de model econòmic, ha acabat comprant tots els seus mantres, fins al punt d’arribar al ridícul quan, després de rebutjar radicalment alguns projectes, els ha acabat acceptant per desesperació pressupostària: ampliació de l’aeroport, quart cinturó, Hard Rock...

Emperò, el paradigma de l’estultícia d’aquesta mena de plantejaments l’ha protagonitzat el govern d’Ada Colau (amb el sorprenent suport del PSC), amb la paralització de molts projectes de gran interès econòmic, entre d’altres l’Hermitage, que s’havia decidit per Barcelona i ara rep ofertes per instal·lar-se a altres ciutats, com Madrid. En tots els casos, s’ha fet servir el catecisme del bon progre per rebutjar les iniciatives: model turístic, lluita contra l’especulació, rebuig a la riquesa, bla-bla-bla.

Molt bé. Posem un dels rebuigs més sonors: la negativa a permetre l’hotel Four Seasons a la torre del Deutsche Bank a la cantonada Passeig de Gràcia/Diagonal. Barcelona va ser escollida per la prestigiosa cadena hotelera (són ells els que escullen les ciutats on volen estar, justament per mantenir el prestigi), però Colau va dir que no i va negar els permisos. Desaparegut l’hotel, la torre s’ha convertit en un edifici de pisos de luxe, l’àtic de la qual s’ha venut per 40 milions d’euros a un financer estranger.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És a dir, s’ha impedit construir un hotel de superluxe, que, cada any, hauria portat milers de turistes rics a Barcelona, amb la dinamització econòmica que hauria representat per a tota la restauració, botigues, taxis i etcètera, per uns quants pisos de luxe, molts dels quals de propietat estrangera, que potser vindran a Barcelona un cop a l’any. L’hotel dinamitzava l’economia i era un atractiu per al turisme d’alt nivell. Els pisos només són pisos, molt cars, per cert, però només pisos. És a dir, ni aporten turisme de luxe, ni dinamitzen l’economia, la qual cosa permet una conclusió rotunda: la negativa «progressista» de Colau va servir per impedir que la ciutat progressés.

Com passa també amb la negativa a tenir un aeroport de nivell internacional, o amb el rebuig al Hard Rock, que aportarà un gran moviment econòmic a la zona on es construirà. I així, anar sumant, instal·lats en una cultura del no a tot que, de tant abusar de la retòrica progressista, acaba anant contra el progrés.