La tribuna
Comença el ball
Cuites judicials a part, és evident que la qüestió pressupostària serà determinant, i aquí només hi ha tres jugadors a la partida: lògicament, el PSOE, però, sobretot, Junts i Podem
Sánchez no només s’enfrontarà a la inestabilitat dels seus acords parlamentaris, sinó també a l’assetjament judicial que tot just comença a mostrar els ullals
"Ni l’agost ni el setembre duren per sempre", diu el refranyer. I, tal com ha anat l’agost i com s’albira el setembre, aquesta deu ser la dita que es repeteix cada matí Pedro Sánchez, assetjat per tots els fronts. En realitat, el que ha durat poc és l’agost, que s’ha acabat abruptament quan les portes de l’infern s’han obert de bat i bat, la voracitat dels incendis no ha tingut pietat i la guerra política ha mostrat la seva cara més embrutida. Ja fa setmanes que estem en el retorn del cicle polític, encara que les declaracions s’hagin fet amb xancletes, però, per dir-ho en propietat, és ara mateix que la claqueta marca l’inici de l’espectacle.
¿Què passarà al setembre?, i la pregunta ha recorregut les converses a peu de platja, s’ha passejat per les paelles d’amics i ha aterrat en les boles de cristall de les tertúlies polítiques. Expectació màxima, amb tres hipòtesis de treball: el cercle judicial es tancarà i Sánchez caurà; la impossibilitat d’acords per als pressupostos accelerarà el cicle electoral; la resiliència de Sánchez podrà amb tot i aguantarà. Totes tres hipòtesis tenen múltiples variacions, en funció de les combinacions, fins al punt que es poden produir totes tres alhora: pressió judicial, pressupostos en l’aire i Sánchez resistint els embats de la tempesta perfecta. Està tan oberta la legislatura que cada notícia pot fer un canvi de timó i determinar la supervivència o el naufragi.
Cuites judicials a part, que dependran de factors que no es controlen en l’àmbit de l’anàlisi política, és evident que la qüestió pressupostària serà la determinant, i aquí només hi ha tres jugadors a la partida: lògicament, el PSOE, però, sobretot, Junts i Podem, que són els autèntics depositaris de la legislatura. Els altres aliats són a hores d’ara convidats de pedra que no marcaran el tic-tac electoral, perquè les seves cartes ja estan marcades. L’estira-i-arronsa entre Junts i Podem, en canvi, forma el nus gordià del desacord i serà el protagonista de les properes setmanes, no endebades són dues forces que tiben en sentit contrari i faran impossible l’acord de pressupostos. En el cas de Junts, perquè, talment passa en el cas català, no pot acomodar-se als acords previs que els socialistes tenen amb les forces d’esquerres, i que van en direcció contrària als interessos dels seus votants. És cert que Puigdemont s’ha mostrat conciliador en les darreres declaracions, fins i tot lloant els esforços del PSOE per aconseguir el català a Europa, però, més enllà de la relativa concòrdia que hi ha ara en les relacions, hi ha línies roges que no podrà acceptar. Per aquesta banda, els pressupostos estan condemnats.
Condemnats si el PSOE no corregeix alguns aspectes fonamentals i accepta les peticions de Junts, però aleshores se li desquadrarà el flanc de l’extrema esquerra, amb un Podem que coqueteja amb la idea d’un avanç electoral que consolidi l’opa hostil a Sumar, ja iniciada a les europees. No té pressa, i no té por a la caiguda de la legislatura, perquè qualsevol opció li resulta bona. Si es manté en aquest bany maria d’una aliança crítica amb el govern, i va sumant rèdits, o va a eleccions avançades amb bons auguris. És a dir, sense correcció als supòsits actuals, Junts surt de l’equació. I, amb correcció en favor de Junts, Podem surt de l’equació, de manera que, o Sánchez aconsegueix la quadratura del cercle, o no hi ha cercle possible. Ergo, no hi haurà pressupostos, encara que els esforçats socialistes repeteixin el contrari.
Situats en aquest punt, la següent pregunta és de llibre: ¿podrà Sánchez mantenir-se al govern amb una precarietat que sembla tan insostenible? Novament, aquí hi ha altres variables que marcaran el resultat, perquè Sánchez no només s’enfrontarà a la inestabilitat dels seus acords parlamentaris, sinó també a l’assetjament judicial que just comença a mostrar els ullals, i a la guerra mediàtica que promet ser brutal. No hi haurà treva, com anuncien eufòrics els micròfons més irredempts.
I tot això malgrat que el setembre encara no ha començat, però ja s’anuncia com el mes més calent de l’any. Serà cap als idus del mes que podrem veure si s’apuntala la resistència o s’accelera la decadència. La partida entra en la recta final i el resultat és imprevisible.
