Inseguretat naturalitzada

Hi ha tantes notícies diàries vinculades a la inseguretat creixent al nostre país, que qualsevol podria servir per il·lustrar aquest article. Només en els dos darrers dies es podria triar entre la ràfega de trets a la matinada, un nou tiroteig a la Mina, l’apunyalament a la rambla del Poblenou, el primer dia de la festa major o la màfia que envia mòbils robats al Marroc.

Però la que resulta més significativa de les informacions més recents és la que es va produir dissabte passat i que El Caso presentava així: "Apunyala un home al tòrax en una baralla a Terrassa tres dies després de tornar a Catalunya". En primera lectura la notícia no té cap altre rellevància que la pròpia d’un fet luctuós, però el subtext de la informació és un territori minat per a l’anàlisi. L’home, de 32 anys i d’origen magrebí, acabava d’apunyalar un jove de 26 en un intent de robatori, a l’avinguda de Barcelona, a la zona de Ca n’Anglada. El personatge era un vell conegut de la policia: havia estat nombroses vegades detingut per "robatoris amb violència i lesions i delictes relacionats amb el tràfic de drogues". Acabava de tornar després d’un any al Marroc, i als tres dies d’arribar ja apunyalava una persona. És a dir, entra, surt, marxa, torna i pel camí va deixant un rastre d’actes delictius la naturalesa dels quals sempre és violenta. És evident que res del que explica la notícia resulta sorprenent per a una ciutadania que coneix perfectament i pateix la xacra de la multireincidència. Quantes vegades hem conegut informacions sobre personatges que poden arribar a tenir més d’un centenar de detencions, i continuen lliures! Però és justament aquesta naturalització d’unes circumstàncies que haurien de ser inacceptables, el que dispara totes les alarmes.

Especialment en aquest cas, les preguntes sobre el qual no aconseguiran resposta, malgrat la urgència de tenir-les. Emperò, cal formular-les. Primer: com és possible que un delinqüent amb múltiples detencions per delictes de robatoris violents –i especifiquen "violents"–, i vinculat al tràfic de drogues, continuï lliure? Segon: com és possible que un delinqüent amb aquest historial delictiu violent pugui sortir d’Espanya sense ser retingut? Tercer: com és possible que amb l’esmentat historial violent, pugui entrar a Espanya sense cap problema? Sobre les qüestions de residència o ciutadania, ni pregunto, per bé que segur que hi hauria pa per sucar. En tot cas, la informació especifica –saltant-se l’imperatiu woke de no citar l’origen– que és magrebí. És a dir que hi ha tot un seguit de preguntes que qualsevol persona consideraria lògiques de formular, que ni tan sols es plantegen perquè s’ha normalitzat un permanent desori vinculat a la delinqüència. Tanmateix, s’expliqui com s’expliqui i amb els termes legals que es vulgui, és inacceptable que els multireincidents, especialment amb historial violent, puguin gaudir d’una permanent impunitat. Com també és inacceptable que puguin entrar i sortir del país, sense cap mena de problemes.

Notícies relacionades

Antoni Clavé obre el curs

La dona més valenta

Aquest és el terme: impunitat. Alguna cosa severa falla en el sistema que es fa servir per lluitar contra la delinqüència, quan s’acumulen casos com el del delinqüent de Terrassa. Si hi afegim la microdelinqüència que, sense ser tan violenta, també agreuja profundament la inseguretat, la situació es torna insostenible. Petits comerços, gent gran, robatoris amb patinets, tota mena de delictes perpetrats per perdularis que converteixen la multireincidència en un modus de vida, sense que el sistema sigui capaç de reduir el seu impacte. El pitjor és quan aquesta situació que hauria de ser anòmala es converteix en una normalitat quotidiana.

Advocats, jutges i experts deuen tenir moltes explicacions per justificar tot plegat, però en termes socials és un autèntic desastre. La seguretat és un pilar fonamental de la democràcia, sense la qual s’esberlen tots els paràmetres. Perquè sense seguretat no hi ha una sana convivència, es disparen els temors dels ciutadans i es redueixen els marges de la llibertat. És en aquest forat on neixen els monstres. Ho deia el mateix Quevedo: "No vive el que no vive seguro", i quatre cents anys després continua tenint raó.